Grupo Manifiesto Historia a Debate
|
Manifiest d´Història a Debat |
|
Després de vuit anys de contactes, reflexions i debats, a través de congressos, enquestes i darrerament Internet, hem sentit la urgència d’explicar i actualitzar la nostra posició en un diàleg crític amb d’altres corrents historiogràfics, desenvolupats també durant la darrera dècada del segle XX: (1) el continuisme dels anys 60-70, (2) el postmodernisme, i (3) el retorn a la vella història, l’última “novetat” historiogràfica. Estem vivint una transició històrica i historiogràfica de resultats encara incerts. Història a Debat coma tendència historiogràfica vol contribuir a la configuració d’un paradigma comú i plural dels historiadors i historiadores del segle XXI que asseguri per a la història i la seva escriptura una nova primavera. Amb aquesta finalitat hem elaborat 18 propostes metodològiques, historiogràfiques i epistemològiques, que presentem als historiadors i a les historiadores del món per al seu debat i, en el seu cas, adhesió crítica i posterior desenvolupament.
METODOLOGIA I Ni la història objectivista de Ranke, ni la història subjectivista de la postmodernitat: una ciència amb el subjecte humà que descobreix el seu passat mentre el construeix. Prendre en consideració les dues subjectivitats que influeixen en el nostre procés de coneixement, agents històrics i historiadors, és la millor garantia de l’objectivitat dels seus resultats, necessàriament relatius i plurals, i per tant rigorosos. Ha arribat l’hora en què la història posi al dia el seu concepte de ciència, deixant de banda l’objectivisme ingenu heretat del positivisme del segle XIX, sense caure en el radical subjectivisme ressuscitat pel corrent postmodern a finals del segle XX. La creixent confluència entre les “dues cultures”, científica i humanística, facilitarà en el segle que s’inicia la doble redefinició de la història, com a ciència social i com a part de les humanitats, que necessitem. II Som
partidaris d’una nova erudició que ampliï el concepte de font
històrica a la documentació no “estatal”, a les restes no
escrites de tipus material, oral o iconogràfiques, a les no-fonts:
silencis, errors i llacunes que l’historiador i la historiadora
han de valorar procurant, també, l’objectivitat en la
pluralitat de les fonts. Una nova erudició que vagi més enllà de la historiografia renovadora dels anys 60 i 70 incorporant la nova relació amb les fonts aportada per la història de les dones, la història oral, la història ecològica, la història mundial/global i altres novetats productives sorgides o desenvolupades en els anys 80 i 90, així com la “nova historiografia” que està naixent a Internet i de la qual en formem part. Una nova erudició que, reconeixent que el necessari treball empíric no decideix la veritat històrica més que a través de les comunitats d’historiadors, desenvolupi el debat i el consens en àmbits col·lectius. Una nova erudició, en definitiva, que ens permeti vèncer el “gir positivista” i conservador al qual ens ha conduït, recentment, la crisi de les grans escoles historiogràfiques del segle passat, i que amenaça amb retornar la nostra disciplina al segle XIX. III Urgeix un nou paradigma que recobri el prestigi acadèmic i social de la innovació en els mètodes i dels temes, en les qüestions i en les respostes, en resum, en la originalitat de les investigacions històriques. Una nova historiografia que miri cap endavant i que retorni a l’ofici d’historiador l’entusiasme per la renovació i pels compromisos historiogràfics. Brollaran noves línies d’investigació si pensem amb el nostre propi cap: considerant que res d’històric ens és aliè; avançant mitjançant la barreja i la convergència dels mètodes i dels gèneres; omplint les velles bótes amb un nou vi; des de la biografia fins a la microhistòria; prestant atenció a les necessitats científiques i culturals, socials i polítiques, d’una societat subjecta a una profunda transformació. La historiografia del segle XXI precisa de la il·lusió i de la realitat d’enfocs autènticament innovadors si no vol quedar-se convertida, com la dona de Lot, en una estàtua de sal. IV La
nova historiografia que proposem ha d’”incrementar” la
interdisciplinarietat de la història, però d’una forma
equilibrada: cap endins de l’àmplia i diversa comunitat d’historiadors,
reforçant la unitat disciplinar i científica de la història
professional; i cap enfora, estenent el camp de les aliances més
cap aquí i més cap allà de les ciències socials clàssiques. Cal doncs, tendir ponts que comuniquin el vast arxipèlag
en el què s’ha convertit la nostra disciplina durant les
darreres dècades. A l’hora, la història ha d’intercanviar mètodes,
tècniques i enfocaments, a més de tota la resta de les ciències
socials, amb la literatura i amb la filosofia (de la història i
de la ciència, especialment), pel que fa al cantó de les
Humanitats, i amb les ciències de la Natura, pel cantó de les Ciències.
Sense oblidar, però, les disciplines emergents que tracten de les
noves tecnologies i del seu impacte transformador en la societat,
la cultura, la política i la comunicació. Aprenent d’experiències passades, tres són el camins que cal evitar, en la nostra opinió, per a que la interdisciplinarietat enriqueixi a la història: 1) perseguir una “ciència social unificada” al voltant de qualsevol altra disciplina, sense menysprear el màxim desenvolupament interdisciplinar, tant l’individual com el col·lectiu; 2) fer del diàleg història-ciències socials la recepta màgica de la “crisi de la història”, que nosaltres entenem com a canvi de paradigmes; 3) diluir la història en qualsevol disciplina amb èxit, tal i com avui ens proposen els “narrativistes” extrems en la relació amb la literatura V El fracàs de la “història total” dels anys 60 i 70 va obrir la via a una fulgurant fragmentació de temes, mètodes i escoles, acompanyada de creixement i caos epistemològic, que semblar aturar-se en els anys 90 i resulta cada vegada més anacrònica el món que arriba, basat en la interrelació i la comunicació global. La nostra alternativa és avançar, en la pràctica
historiogràfica, noves formes de globalitat que facin convergir
la investigació històrica travessant espais, gèneres i nivells
d’anàlisi. Per tal de fer possible una història
“a seques”, integral, cal experimentar, doncs, iniciatives
d’investigació que adoptin el global com a punt de partida, i
no com a l’”horitzó utòpic”: línies mixtes d’estudi en
quant a fonts i temes, mètodes i especialitats; incorporació a
la història general dels paradigmes especialitzats més
innovadors; combinar enfocs qualitatius i quantitatius; articular
temporalitats (que englobin present i futur) i escales diverses;
escrutar la globalitat a través de conceptes i mètodes, que
potencialment puguin abraçar diversos aspectes, com mentalitat i
civilització, societat, xarxa i canvi social, narració i
comparació, i crear uns altres de nous; indagar la història
global; servir-se de les noves tecnologies per a treballar a
l’hora amb escrits, veus i imatges, ajuntant investigació i
divulgació; impulsar la reflexió i el debat, la metodologia i la
historiografia, com a terreny comú a totes les especialitats històriques
i punt de contacte amb d’altres disciplines. HISTORIOGRAFÍA VI
Sabent com sabem que el subjecte influeix en els resultats de la investigació, es planteja la necessitat d’indagar en el mateix historiador per tal d’aconseguir l’objectivitat històrica. Com? Procurant integrant integrar els individus en grups, escoles i tendències historiogràfiques, implícites i explícites, que condicionen, es vulgui o no, l’evolució interna de la història escrita. Estudiant als historiadors i les historiadores per allò que fan, no solament pel que diuen; per la seva producció, no solament pel seu discurs. Aplicant, amb matisos, tres conceptes claus de la història de la ciència postpositivista: el “paradigma” com a conjunt de valors compartits; la “revolució científica” com a ruptura i continuïtat disciplinar; la “comunitat d’especialistes” pel seu poder decisori, a l’hora condicionada per l’entorn social, mental i polític. Practicant, en conclusió, una historiografia immediata que procuri anar per davant dels esdeveniments històrics que incideixen en els canvis historiogràfics que estem vivint. VII No entenem la globalització històrica com a un procés
uniformador, pensem i exercim la història, i la història de la
història, com a docents i investigadors, en diferents àmbits
superposats i interrlacionats: local, regional, nacional,
continental i internacional/global. VIII Conforme els projectes col·lectius del segle XX varen
entrar en decadència, sense ser encara reemplaçats per un nou
paradigma comú, ha crescut de forma exagerada la influència del
mercat editorial, dels grans mitjans de comunicació i de les
institucions polítiques, en l’escriptura de la història, en
l’elecció de temes i mètodes, en la formulació d’hipòtesis
i conclusions, en un sentit cada vegada més evident de promoció
de la vella història dels “grans homes”. Recuperar l’autonomia crítica dels historiadors i de les historiadores respecte dels poders establerts per a decidir el com, el què i el per què de la investigació històrica ens exigeix: reconstruir tendències, associacions i comunitats que girin sobre projectes historiogràfics, més enllà de les convencionals àrees acadèmiques; utilitzar Internet com a mitjà democràtic i alternatiu de comunicació, publicació i difusió de propostes i investigacions; observar l’evolució de la història immediata, sense caure en el presentisme, per a captar les necessitats historiogràfiques, presents i futures, de la societat civil local i global. IX La via més nociva per a imposar la pròpia tendència
historiogràfica, normalment conservadora, és negar que
existeixen o que hagin d’existir tendències historiogràfiques.
L’imaginari individualista, els compartiments acadèmics i les
fronteres nacionals, amaguen el que tenim en comú, moltes vegades
sense saber-ho o sense dir-ho: per formació, lectures, filiacions
i actituds. Som partidaris i partidàries, en conseqüència, de
treure a la llum les tendències que actuen de manera més o menys
latent, més o menys organitzades, per aclarir posicionaments,
delimitar debats i facilitar consensos. Una disciplina acadèmica
sense tendències, discussions ni autoreflexió, resta subjecta a
pressions extra-acadèmiques, amb freqüència negatives per al
seu desenvolupament. El compromís historiogràfic conscient ens
fa, per tant, més lliures, trenca l’aïllament personal,
corporatiu I local, afavoreix el reconeixement públic i la
utilitat científica i social de la nostra feina professional. X Herència rebuda
XI Les noves tecnologies estan revolucionant l’accés a la
bibliografia i a les fonts de la història; desbordant les
limitacions del paper per a la investigació i la publicació;
possibilitant noves comunitats globals d’historiadors. Internet
és una eina molt poderosa contra la fragmentació del saber històric
si s’utilitza d’acord amb la seva identitat i possibilitats,
és a dir, com una manera interactiva de transmetre informació
instantània de forma horitzontal a una gran part del món. Segons el nostre criteri, la historiografia digital ha de seguir sent completada amb els llibres i les altres formes convencionals d’investigació, difusió i intercanvi acadèmics, i al contrari. Aquest nou paradigma de la comunicació social no reemplaçarà, en conseqüència, les activitats presencials i les seves institucions seculars, però en formarà part d’una manera creixent de la vida acadèmica i social real. La generalització d’Internet en el món universitari, i en el conjunt de la societat, així com també amb l’educació informàtica dels més joves aniran imposant aquesta nova historiografia com a factor rellevant de la inacabada transició paradigmàtica entre els segles XX i XXI. XII Durant la segona dècada d’aquest segle tindrà lloc un considerable relleu generacional en el quadre de professors i investigadors a causa de la jubilació dels nascuts després de la Segona Guerra Mundial. Suposarà aquesta transició demogràfica la consolidació d’un canvi avançat de paradigmes? No ho podem assegurar. La generació del 68 va ser més aviat una excepció. Entre els estudiants universitaris actuals contemplem una semblança en l’heterogeneïtat historiogràfica i ideològica que la resta de l’acadèmia i de la societat. Podem trobar-nos amb historiadors i historiadores majors que segueixen essent renovadors, i joves amb conceptes decimonònics de l’ofici d’historiador i de la seva relació amb la societat. La nostra responsabilitat com a formadors d’estudiants que demà seran professors i investigadors és, en aquest sentit, cabdal. Mai va ser tan crucial continuar explicant la història amb enfocs avançats –també per la seva autocrítica- des de l’ensenyament primari i secundari fins els cursos de postgrau. La història futura estarà condicionada per l’educació que rebin aquí i ara els futurs historiadors: els nostres alumnes. TEORIA XIII És essencial per a l’historiador pensar el tema, les
fonts i els mètodes, les preguntes i les respostes, l’interès
social i les implicacions teòriques, les conclusions i les conseqüències,
d’una investigació. Som contraris a una “divisió del treball” segons la
qual la història proveeix de dades i unes altres disciplines
reflexionen sobre aquests (o escriuen relats d’àmplia difusió).
Les comunitats d’historiadors professionals han d’assumir la
seca responsabilitat intel3lectual tractant de completar el cicle
dels estudis històrics, des del treball d’arxiu fins la
valoració i reivindicació del seu impacte en les ciències
socials i humanes, en la societat i en la política. L’aprenentatge dels estudiants universitaris d’història
en qüestions de metodologia, historiografia, filosofia de la història
i altres disciplines amb una base teòrica, és el camí per a
aixecar el grau de creativitat futura de les investigacions històriques,
subratllar el lloc de la història en el sistema científic i
cultural i fomentar noves i bones vocacions historiogràfiques. La nostra meta és que l’historiador que reflexioni intel·lectualment faci treball empíric, i que l’historiador que investigui amb dades concretes pensi amb alguna profunditat sobre el què fa, obviant d’aquesta manera la fatal disjuntiva d’una pràctica (positiva) sense teoria o d’una teoria (especulativa) sense pràctica. Una major unitat de la teoria i de la pràctica farà factible, pel demés, una major coherència dels historiadors i de les historiadores, individualment i col·lectiva. XIV L’acceleració
històrica de la darrera dècada ha reemplaçat el debat sobre la
“fi de la història” pel debat sobre les “finalitats de la
història”. Assumint
que la història no té fites preestablertes i que, el 1989, es va
iniciar un profund gir històric, cal demanar-se, també des de la
història acadèmica, a on ens porta aquest gir, qui el condueix,
a favor de quins interessos i quines són les alternatives. El futur està obert. És responsabilitat dels historiadors
i de les historiadores ajudar a que els subjectes de la història
construeixin móns futurs que garanteixin una vida lliure i pacífica,
plena i creativa, als homes i dones de totes les races i nacions. Les comunitats d’historiadors han de contribuir, doncs, a
construir una “nova Il·lustració” que, aprenent dels errors
de la història i de la filosofia, pensi teòricament sobre el
sentit del progrés que avui dia demana la societat, assegurant a
les grans majories del Nord i del Sud, de l’Est i de l’Oest,
el gaudi humà i ecològic dels nous avenços revolucionaris de la
medicina, la biologia i les comunicacions. SOCIETAT XV El primer compromís polític dels historiadors hauria de
ser reivindicar , davant la societat i el poder, la funció ètica
de la història, de les humanitats i de les ciències socials, en
l’educació dels ciutadans i en la formació de les consciències
comunitàries. La història professional ha de combatre aquelles
concepcions provincianes i neoliberals que encara pretenen
confrontar tècnica amb cultura, economia amb societat, present
amb passat, passat amb futur. Els efectes més notoris de les polítiques públiques de
desvaloració social de la història són la falta de sortides
professionals, el descens de les vocacions i els obstacles a la
continuïtat generacional. Les comunitats d’historiadors hem
d’acceptar com a propis els problemes laborals dels joves que
estudien i volen ser historiadors, cooperant en la recerca
d’unes solucions que passin per la revalorització de la feina
d’historiador i de les seves condicions laborals i de vida, en
el marc de la defensa i desenvolupament de la funció pública de
l’educació, la universitat i la investigació. XVI En el temps de “retorns”
paradoxals, volem constatar i alentar la “tornada al compromís”
de nombrosos acadèmics, també historiadors, en diversos llocs
del món amb les causes socials i polítiques vinculades a la
defensa de valors universals d’educació i salut, justícia i
igualtat, pau i democràcia. Actituds solidàries indispensables
per a contrarestar d’altres compromisos acadèmics amb els grans
poders econòmics i polítics mediàtics i editorials. Contrapès
vital, per tant, per a conjurar una virtual escissió de l’escriptura
acadèmica de la història respecte de les majories socials que
financen amb els seus impostos la nostra activitat docent i
investigadora. El nou compromís que preconitzem és
divers, crític i amb anhels de futur. L’historiador i la
historiadora han de combatre, des de la veritat que coneixem,
aquells mites que manipulen la història i fomenten el racisme, la
intolerància i l’explotació de classe, gènere, ètnia.
Resistint, des del coneixement del passat, els futurs
indesitjables. Cooperant, i rivalitzant, amb d’altres científics
socials i humanistes, en la construcció de móns històricament
millors, com a professionals de la història, però també com a
ciutadans. La relació de l’historiador amb la
realitat que ens envolta passa per la seva anàlisi en un context
temporal continu. Si s’accepta que l’objectivitat de la ciència
de la història és inseparable de la subjectivitat (plural) de
l’historiador, hem de concloure que no existeixen grans diferències
qualitatives entre una història immediata i una història
mediata, entre una història més contemporània i una història més
antiga. Tot és història, si bé quan més ens distanciem de l’actualitat
major és la càrrega que recau sobre nosaltres, historiadors, per
absència de les disciplines més presentistes. XVII El nostre objecte d’estudi (homes, dones i medi natural
humanitzat) està evidentment en el passat, però nosaltres estem
al present, i aquests presents estan prenyats de futurs,
L’historiador no pot escriure amb rigorositat la història al
marge del temps viscut, i del seu fluir permanent. Contemplem diversos nivells en la
relació de l’historiador amb la immediatesa històrica: compromís
social i polític, tema d’investigació, historiografia d’intervenció
o criteri metodològic general per a la investigació. Ja fa mig
segle que els fundadors de l’escola d’Annales el van
formular: “comprendre el passat pel present, comprendre el
present pel passat”. Avui és necessari, a més, posar el mateix
èmfasi en la interrelació passat/futur. La caiguda de les filosofies finalistes de la història,
siguin socialistes siguin capitalistes, ha posat de relleu un
futur més obert que mai. L’historiador ha d’assumir un paper
en la seva definició amb les seves experiències i arguments històrics,
amb hipòtesis i apostes des de la història. Edificar el futur
sense comptar amb la història ens condemnaria a repetir els seus
errors, a resignar-nos amb el mal menor o a edificar “castells a
l’aire”. XVIII Història a Debat és part activa d’aquest procés
transformador: volem canviar la història que s’escriu i ajudar
a canviar la història humana. Segons evolucioni el debat
historiogràfic, i la història més immediata, les nostres
propostes rebran més o menys consens acadèmic, les canviarem o
no segons interessi, si bé hi ha plantejaments que, encara sent
de moment minoritaris, ens semblen ineludibles per a condicionar
el nou paradigma en formació: el conjunt plural de valors i
creences que regularà la nostra professió de historiador al nou
segle. Per tot això, la història ens absoldrà, esperem. En la Xarxa a 11 de setembre de 2001 (Traduït per A.H.I.)
NOTA: Si desitges subscriure aquest Manifest i/o opinar, criticar, suggerir qüestions relatives al seu contingut, difusió i desenvolupament, ens pots escriure a h-debate@cesga.es
|