Saludos, amigo Israel:
Acá te envío nuestro trabajo
acabado, tal y como lo hemos presentado en clase. Un par de aclaraciones:
La primera hace referencia al tono
del trabajo. Nos ha parecido mucho más interesante mantener un tono de crítica,
en parte a temas de estructura de la encuesta y en parte a las respuestas. Es
decir: como aclaramos en la introducción, dado lo limitado de nuestra
situación, tenía mayor valor expresar nuestros puntos de vista que hacer
grandes teorizaciones historiográficas. Esperamos que lo apreciéis como
nosotros, en ese sentido.
La segunda es que el trabajo está
escrito en catalán. Lo cierto es que empezamos a hacerlo así y en el transcurso
de su realización no hemos pensado en cambiarlo, ése es el motivo. Supongo que
el catalán escrito se entiende bien, aún así es factible enviaros una
traducción, sólo que tendría que ser después de enero (qué os vamos a contar
nosotros acerca de la faena en enero ...).También esperamos que os guste
en ése sentido. Sea como sea, ya lo traduciremos si os parece
demasiado farragoso.
Bien, y dicho ésto os enviamos un
sincero agradecimiento por vuestra ayuda. Esperamos que os guste el trabajo y
estaremos a vuestra disposición para lo que sea. Ah, y a seguir con HaD, que ya
forma parte del acervo cultural de nuestra disciplina ...
Afectuosamente,
Quintí Canals
Pilar Casals
Òscar de la Torre
Cristina Guitart
Laura Ibars
en la Ciudad de los Prodigios
[Inmobiliarios]
a 16 de diciembre de 2002.
EL ESTADO DE LA HISTORIA
ENQUESTA DEL GRUP
HISTORIA A DEBATE
ANÀLISI
Treball
fet per:
Cristina
Guitart Pallarès
Laura
Ibars Boronat
Pilar
Casals Miret
Òscar
De la Torre Cueva
Quintí
Canals Capellas
ÍNDEX
0- Introducció...................................................................................................... p. 2
1- Intencionalitat de
l’enquesta........................................................................... p. 3
1.1.
Línies de Renovació: El grup Historia a Debate...............................
p. 3
1.2 Plasmació del
Projecte...................................................................... p. 5
1.3 Intencionalitat de
l’enquesta............................................................. p. 7
2- Representativitat de
l’enquesta...................................................................... p. 9
2.1 Per
país...............................................................................................p.
9
2.2 Professió.......................................................................................... p. 10
2.3 Sexe
................................................................................................ p. 10
2.4 Edat
................................................................................................ p. 10
2.5 Per àrea / Departament
................................................................... p. 11
2.6 Conclusió
....................................................................................... p. 11
3- Anàlisi en detall de l’Enquesta
.................................................................... p. 12
3.1 Conceptes, mètodes i enfocs
.......................................................... p. 12
3.2 Temes i línies d’investigació
......................................................... p. 17
3.3 Historiografia
............................................................................... p. 21
3.4 Comunitat d’historiadors
............................................................... p. 24
3.5 Fragmentació i Globalització
........................................................ p. 27
3.6 Funció social de la Història
........................................................... p. 31
3.7 Situació de la Història
................................................................... p. 35
3.8 Retorns
.......................................................................................... p. 36
3.9 La Història que Ve ....................................................................... p. 38
3.10 Altres dades
............................................................................... p. 43
4- Núvols grisos a l’Horitzó.
Conclusions ..................................................... p. 44
4.1 Aspectes Formals
.......................................................................... p. 44
4.2 Aspectes de Contingut
................................................................... p. 45
5- Annexos ...................................................................................................... p. 48
5.A. Error Estadístic a la part de les Dades
........................................
p. 48
5.B. Entrevistes a Enquestats
............................................................. p. 51
5.C. Enquesta als estudiants de Tendències
Historiogràfiques ....................
5.D. Gràfiques dels Resultats
........................................................................
6-Breu Historiografia
..................................................................................................p.53
0- Introducció
Dins els intents actuals per interpretar el moment
que viu la Història com a disciplina acadèmica i com a ciència social
no sovintejen projectes basats en l’autopercepció de la realitat dels
historiadors. Aquesta enquesta representa l’oportunitat de tenir accés a una
informació de primera mà, amb considerables limitacions però tot i així força
viva i dinàmica.
Les limitacions vindrien principalment per la banda de la representativitat per país, els condicionants dels enquestadors quan a tendències dominants ens referim i la pròpia forma de l’enquesta, que en ser llarga i feixuga no convida a participar-hi. Òbviament, cal també tenir en compte que es tracta d’una enquesta, i que aquesta és una tècnica la fiabilitat de la qual està avui dia força en dubte.
A l’hora d’interpretar-la, hem optat per dur a terme una anàlisi exhaustiva i en detall, provant d’establir conclusions des de l’estudi de les variables de cada pregunta, relativitzant però les que en cadascuna d’elles no ens han semblat prou importants. Tot i així hem emprat un procediment prou estandaritzat de fixació de les dades quantitatives, establiment de breus hipòtesis i plasmació de la nostra visió de la pregunta. Hem estructurat el treball tot seguint les parts que tenia l’enquesta a internet per a facilitar el seguiment de les preguntes i hi hem afegit dues parts introductòries sobre la intencionalitat i la representativitat de l’enquesta. A més, hem inclòs quatre anexos al final del treball.
A partir d’aquest mètode volem explicitar que durant el treball ens ha
semblat important reflexar les opinions de totes i tots els membres del grup. En els moments en que s’han donat discrepàncies
interpretatives hem escollit reflectir totes les opinions divergents, en virtut
d’una més gran riquesa i amplitud de perspectives.
Tot mirant-ho des de la distància, ens adonem de que la validesa del treball i el seu interès principal rau en el fet que és un bon grapat de perspectives i crítiques característiques d’un grup d’estudiants posats a intentar comprendre la situació en que es troba la seva disciplina acadèmica a partir d’un sondeig d’opinions. Jutjar el treball com a feina exhaustiva de crítica historiogràfica seria un error.
1.
Consideracions sobre la intencionalitat de
l’enquesta
1.1. Línies de renovació: el
grup Historia a Debate
Intentar extreure algunes conclusions de
l’Enquesta internacional “El estado de la historia” significa que en primer
lloc hem de fer-nos una sèrie de preguntes referents al seu context,
necessàries si volem copsar en la seva globalitat les inquietuts a partir de
les quals sorgeix l’enquesta i com aquestes li donen una forma concreta.
Donat que el condicionament
dels historiadors i en general dels científics socials és quelcom que es dóna
per fet per a la majoria d’historiadors i historiadores (i per cert és una de
les questions que planteja l’enquesta), cal intentar perfilar aquest
condicionament des de les perspectives dels autors i les seves especialitats
acadèmiques, els plantejaments intencionals del Grup, les seves activitats fins
avui (en sentit ample), la seva producció pròpiament historiogràfica i altres
elements relacionats que van sorgint a partir del tractament d’aquests primers.
El Grup d’historiadors Historia a Debate neix el
1993 amb perspectives d’utilitzar els avenços en les tecnologies comunicatives
per donar forma a un projecte historiogràfic plural, de caràcter obert i en
permanent construcció, aprofitant la Xarxa per crear un espai de trobada i
debat entre historiadors i historiadores de tot el món. La temàtica se centra
en les preocupacions per l’estat actual de la història, analitzat des del canvi
de paradigmes historiogràfics i tractant de pensar un futur científic
plausible, les preocupacions actuals dels historiadors, les contradiccions que
planteja el descrèdit actual de la disciplina i els problemes resultants en
l’activitat professional i acadèmica d’aquest desprestigi. Aquestes inquietuds
semblen ser les que fan que neixi el grup, almenys a partir de les descripcions
d’ell que s’ofereixen als qui s’hi apropen.
Els historiadors que apareixen com a impulsors
actuals dels diferents àmbits de recerca formen un grup ample i heterogeni, amb
historiadors i historiadores de Mexic, Argentina, Cuba, Estats Units, Ecuador,
Veneçuela, Brasil i Espanya. Dins l’Estat Espanyol trobem investigadors de
Galicia, Murcia, l’Aragó, Canàries i Madrid. Per al projecte de l’enquesta, el
grup el formen Carlos Barros, especialista en Història Medieval a la
Universitat de Santiago de Compostela i el CSIC, investigador principal i
coordinador de l’equip; Israel Sanmartín, investigador en historiografía i
teoria de la historia també en aquestes dues institucions; Francisco Vázquez,
també especialista en filosofia de la historia a l’Universidad de Cádiz;
Gonzalo Pasamar, qui tracta a la Universidad de Zaragoza la “historia de la
historiografia”; Miguel Ángel Cabrera, especialista en historia contemporània a
la Universidad de la Laguna; Juan Manual Santana, desde la història moderna
dins la Universidad de las Palmas de Gran Canaria; i Francisca Colomer,
especialista en història d’Amèrica Latina a la Universidad de Murcia.
La diversitat geogràfica de les institucions on
aquests investigadors duen a terme les seves activitats –per bé que tenen la
seu presencial a Santiago de Compostela- sembla interessant des de la varietat
de punts de vista, alhora que, ja des del començament, veiem la importància de
les noves formes de la comunicació: seria possible desenvolupar l’activitat del
grup sense internet? Molt probablement, no, almenys en la forma que ha près
fins ara. La presència d’una historiadora especialista en Amèrica Llatina és
significativa: el projecte té intenció d’estendre la participació cap altres
països de cultura llatina i parla castellana, un àmbit cultural amb identitat
pròpia, per bé que la posterior inclusió dels idiomes francès i anglès sembla
significar un reforçament de les relacions amb les historiografies europees i
de ls resta del món. Seria interessant, però, la utilització també del català,
donat que existeix una historiografia amb característiques pròpies produida en
aquest idioma i es troba més directament relacionada amb l’espanyola (sense
tenir en compte si es consideren variacions de la mateixa o no) que no pas la
francesa o l’anglesa.
També s’aprecia una intenció de no focalitzar
excessivament l’atenció en la producció historiogràfica d’un periode concret,
però no han inclòs cap especialista en història antiga en l’equip, fet que pot
induir a unes certes mancances de perspectiva o de sensibilitat cap a les
característiques del treball historiogràfic dels investigadors d’aquest
periode.
L’àmbit d’influència, a la pràctica, com a Grup
d’historiadors amb identitat pròpia, sembla ser el dels països iberoamericans.
Mancarien, si realment es volen dur a terme les pretensions que es tenen, més
historiadors participants d’Europa, Àfrica, Àsia i Oceania, per tal d’enriquir
els arguments, les experiències, els punts de vista i fins i tot els objectius.
Després de descriure molt sintèticament el nucli
del Grup, passem a explicar els objectius del grup i la seva plasmació, tal i
com ells els expliciten.
En els seus documents de presentació del grup
marquen unes finalitats a partir de la conformació de diferents àmbits de
recerca i experimentació teòrica i metodològica. Com a xarxa d’intercanvi de coneixements es plantejen construir una
activitat en contacte amb historiadors de tot el món, un objectiu certament
molt atractiu i ambiciós. Veient l’intercanvi d’informació que hi ha a la seva
pàgina web sembla que poc a poc l’objectiu s’aconsegueix, sobretot amb els
països llatinoamericans i alguns d’europeus, però no tant amb els africans i
els asiàtics, podriem aventurar que per diferents motius com la llengua
d’expressió, la disponibilitat de la Xarxa en aquests continents, les
variacions substancials en la concepció de la Història com a especialitat
acadèmica i d’altres motius d’anàlisi més profund que aquí no venen al cas.
Com a for de
debat es plantegen intercanviar opinions de manera constructiva entorn a
una concepció de la historiografia amb unes característiques pròpies: oberta,
compromesa i crítica. Oberta perque afirmen no rebutjar cap tendència
historiogràfica i cercar la globalitat de totes elles, combinant mètodes,
tècniques i punts de vista per combatre l’excessiva fragmentació a la que,
afirma, s’ha vist abocada la història des dels 60s i 70s. Compromesa perque
volen estar en contacte amb la societat en una relació activa de
responsabilitat compartida en la construcció de “mundos históricamente mejores”[1],
és a dir, en la defensa dels valors universals com l’educació, la salut, la
justicia, l’igualtat, la pau i la democràcia, valors que segons ells els
historiadors han de comprometre’s a defendre. Afirmen el compromís social de
l’historiador a molts nivells diferents, però no des d’una òptica exclusivista.
Crítica amb la societat des de la relació que esmentàvem però també amb ella
mateixa com a disciplina, cercant nous camps d’investigació i ampliant la base
de les fonts històriques, proposant noves relacions amb elles. Així s’esmenta
la Història de les Dones, l’Ecològica o bé la Oral com a exemples de nous camps
de treball històric que, per cert, han esdevingut tals a proposta de la
societat, més que no pas dels propis historiadors. Crítica també amb si mateixa
al qüestionar-se com es duu a terme l’activitat professional dels historiadors
i les diferents mancances que aquesta té.
Com a taller
d’experimentació busquen impulsar l’ús de les noves tecnologies com a mitjà
per aconseguir els diferents objectius. El suport material del grup és
internet, mitjà que defensen pel seu talant democràtic, horitzontal i obert, a
més de ser flexible i ràpid per a la comunicació. En ser un medi nou
proporciona noves possibilitats, de moment només explorades i practicades en
part, molt útils per prendre-li el pols a qüestions com les que plantegen en
moments de canvi accelerat, talment l’actual.
Totes aquestes vessants del projecte convergeixen
en la constitució d’un nou projecte
historiogràfic nascut del diàleg entre historiadors provinents de diverses
tradicions però amb objectius comuns, amb clara vocació pluralista i superadora
d’algunes contradiccions actuals que semblen dificultar la noció de globalitat
científica en els estudis històrics.
1.2 Plasmació del projecte
Aquest conjunt d’intencions ha estat dut a terme
mitjançant diverses pràctiques.
Una d’elles ha estat la celebració periòdica de Congressos
Internacionals organitzats d’acord amb els principis rectors del grup, els
anys 1993 i 1999 a Santiago de Compostela. Amb ample suport institucional
internacional, han comptat amb més de 1500 historiadors de 35 països dels cinc
continents.
Al primer d’ells van delimitar quatre àrees
temàtiques. En Pasado y futuro
estableixen diagnòstics de l’estat de la Historia i rumbs que prèn en la
conjuntura actual. A El retorno de los
sujetos mostren un panorama obert i eclèctic de diferents àrees d’estudi de
la historiografia actual, com la Història de les mentalitats, la Cultural, la
microhistòria ... Dins Otros enfoques
toquen temes d’interdisciplinarietat amb les ciències socials, problemes
metodològics concrets i una part d’ensenyança de la història. Aquesta última,
però, sembla força insuficient, només tracten facetes universitàries i de
l’Edat Mitjana. Sembla important l’espectativa que va aixecar aquest congrés,
donat l’alt nombre de participants. També s’hi veu una important presència
d’historiadors de prestigi, però aquest fet es pot sotmetre a diverses
interpretacions, i no totes positives. Van assistir-hi, per exemple, Jacques Le Goff (parlant dels “retorns” a la
historiografia francesa), Julio Aróstegui (amb els temps històrics), José
Álvarez Junco (aportacions a la Història dels Moviments Socials), Peter Burke
(explicant les variants de la Història Cultural) i molts altres: James S.
Amelang, Lawrence Stone, Santos Juliá, Julio Valdeón ... sobretot investigadors
provinents d’Espanya, França, Regne Unit i Europa en general.
Tot plegat és un congrés atractiu pels temes que
s’hi tracten, pel nivell general de les ponències i pels objectius que es
marca. Pateix, però, un defecte que solen patir molts congressos d’aquests
tipus: algunes àrees temàtiques poden tenir manca de concreció dels perfils, i
això duu a que en conjunt s’apreciin desequilibris interns (per exemple amb les
ponències relatives a l’ensenyança de la història).
El segon congrés es va celebrar també a Santiago
de Compostela el juliol del 1999, en aquesta ocasió es van reunir historiadors
de més de 40 països. Es fa patent el creixement quantitatiu però no qualitatiu
del grup, en general, el nivell de les ponències no és tan alt com al primer.
Ara les ponències es divideixen en tres blocs. Al
primer, El cambio de siglo, es
tracten els canvis de paradigmes i d’orientació historiogràfica, temes diversos
de la Història durant el segle XX ... se sembla bastant a l’anterior, les
preocupacions al voltant de la connexió passat-futur estan encara ben presents.
Destaca la inclusió novedosa de les discusions entorn les Taules de Debat, la
qual cosa enriqueix considerablement la informació que aporta el congrés, no
només pels temes tractats sinó per com veuen molts participants temes certament
actuals: els canvis en la sexualitat, les ensenyances del conflicte de Chiapas
... El segon bloc, Nuevos paradigmas,
tracta, com diu el títol, de continuar cercant uns paradigmes comuns, o de
veure si realment cal abandonar els anteriors, i inclou investigacions en nous
enfocaments i temàtiques. També aporta unes molt sucoses taules de debat, força
variades. El tercer i últim, Problemas de
historiografia, repeteix temes de reflexió entorn la historiografia per
diverses vessants: la globalització, la narració, les innovacions en l’ofici de
l’historiador ...
Es nota en general el creixement del grup, com
dèiem al principi, per bé que per ser el segon congrés i tractar les mateixes
temàtiques (variant els enfocaments i els autors) es troba a faltar una major
capacitat de síntesi i crítica, és a dir, ja es podria anar fent una mirada
enrere vers la concreció de constants en les temàtiques tractades. En aquest
congrés trobem l’assistència, per exemple, de G.G. Iggers, François Dosse o bé
Ciro F.S. Cardoso.
Seguint amb la plasmació del projecte HaD, es
reuneix des del 1994 un Seminari, tant presencialment (a l’institut
Padre Sarmiento del CSIC, a Santiago de Compostela) com per xat a internet des
del 2001. Els temes són força variats, sempre amb la constant dels relatius a
la forma actual de la historiografia en una conjuntura de canvi constant. La
participació sembla bastant exitosa, donat que hi participen historiadors de
diversos països estrangers (però persisteix la base iberoamericana) i que
aquest s’ha dut a terme en sessions en universitats estrangeres. Molt
interessant la seva part d’internet, sobretot per la connexió directa amb la
realitat d’un bon nombre d’historiadors.
Posteriorment la dinàmica de participació ha
generat –feliçment- un creixement del grup, i s’ha construit una “comunitat
digital”, en una pàgina web trilingüe, amb activitat quasi diària i
múltiples aplicacions pràctiques: debats, seminaris, xats, consulta de les
actes, llistes de recursos, d’adreces, consulta dels resultats de l’enquesta
internacional, intercanvis entre investigadors ... el grau d’utilitat d’aquesta
comunitat és realment alt, no coneixem gaires comunitats d’historiadors per
l’estil.
També han publicat un Manifest realitzat
durant 2001, amb un ample equip d’historiadors des de la base en la comunitat
digital i en un treball que representa un intent de síntesi de les seves
postures i de sistematització de diverses aportacions per tal d’edificar un nou
consens historiogràfic, plural i actual. Es concreta en 18 punts programàtics,
molt eclèctics i en permanent construcció. Encara que afirmen tenir un caire
clarament compromès i renovador, però en la pràctica el pes de les tradicions
historiogràfiques europees es fa patent.
Cal dir que una de les
àrees en que han treballat és en la difusió internacional del seu projecte, amb
visites presencials, conferències i debats a l’estranger, reivindicant aquest
model de construcció de nous paradigmes historiogràfics i passant a formar part
de la producció historiogràfica internacional, segons diuen superant la posició
de tradicional dependència de la historiografia espanyola.
1.3. Intencionalitat de l’ enquesta
L’ enquesta en la que es basa el nostre treball ha estat duta a terme per : Carlos Barros, Iñaki Bazán, Miguel Ángel Cabrera, Gonzalo Vicente, Francisca Colomer, Israel Sanmartín i Francisco Vázquez. Aquest grup d’ investigadors que formen part de Historia a Debate,van formular el projecte de l’ enquesta El Estado de la Historia amb pretensions de recollir dades a nivell internacional sobre temes de historiografia per prendre el pols a les preocupacions dels historiadors d’ avui i a la seva producció historiogràfica. Així proven d’ establir hipòtisis relatives a l’ evolució futura de la història.
Tot això ha estat dut a terme mitjançant dos projectes d’ investigació.El primer va consistir en l’ elaboració d’ un qüestionari plurilingüe enviat a uns 50 mil historiadors/historiadores dels països citats [2].L’ esmentat qüestionari partia d’ unes suposicions concretes: la primera és que es parteix de la idea que durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial existien una serie de paradigmes acceptats per tres tradicions i escoles historiogràfiques, que són, el Neopositivisme, els Annals i el Materialisme històric.
La segona suposició és que entenen que l’ actual crisi de la història científica és o podria ser una forma d’ encaminar-nos cap a uns nous paradigmes encara avui sense concretar.
La tercera suposició es basa en la redefinició de la història com a ciència.
A partir d’ elles es va elaborar una enquesta que consta de deu seccions. Es va enviar per correu i per mail, i entre els anys 1996 i 1988 els enquestadors van anar rebent els resultats.
Cal aclarir que l’ enquesta es va enfocar intentant intensificar el debat i la reflexió historiogràfica i amb vistes a la projecció futura de la disciplina.
El segon projecte d’ investigació tractava d’ establir unes conclusions dels resultats de l’ enquesta en base a tres objectius principals: fer un anàlisi quantitatiu i procurar la difusió internacional dels resultats obtinguts de l’ enquesta tot publicant-los i difonent-los. Intentar fer un seguiment qualitatiu del canvi de paradigmes historiogràfics a través de la bibliografia internacionaltant tant en el cas de ser teòrica com especialitzada. I per acabar dur a terme una reflexió personal i posteriorment col.lectiva sobre els processos encarrilats a la construcció de nous paradigmes.
2-REPRESENTATIVITAT DE L’ENQUESTA
Nosaltres, per avaluar
correctament l’enquesta, hem cregut necessari veure si aquesta és prou
representativa. L’ objectiu del grup d’Historia
a Debate era elaborar un estudi sobre el canvi de paradigmes que s’està
produint dins el món de la historiografia. El seu objectiu era el mostreig fos
representatiu a nivell mundial, tal com demostra el fet de que ells enviessin
50.000 enquestes a historiadors d’arreu i que tenen col·laboradors
internacionals que difongueren l’enquesta per tots els continents.
Per a comprovar si
l’enquesta és suficientment representativa, hem consultat les dades presentades
estadísticament dins l’enquesta (per països, professió, departaments, edat i
sexe[3])
i la llista de tots els participants i col·laboradors per a contrastar les
seves dades.
El primer fet observable
és que de 50.000 enquestes, només se n’han contestat 605. Això fa que la seva
representativitat no sigui tant alta com es pretenia en un principi.
A continuació analitzarem
les dades tal i com ens les presenta l’enquesta.
1)
Per País:
La primera dada a ressaltar és l’agrupació
que fan dels països: Europa, Amèrica i Resta del Món. Segons les dades, la
majoria dels enquestats són europeus (68,09%), seguits dels americans (28,59%)
i per últim, els denominats la “resta del món” (6,94%).
Respecte aquesta dada hem de ressaltar dos
aspectes: en primer lloc, aquests percentatges sumats ens donen un resultat de
103,62% i en segon lloc que 30 dels enquestats, dels quals no sabem el seu
país, estan comptabilitzats dos cops, un amb Europa i l’altre amb la resta del
món.
Podem observar com la majoria de la
població enquestada, és europea i sobretot espanyola (62% segons les seves
dades). Els més representats a part d’Espanya són França (10%), Itàlia (4%) ,
Regne Unit i Alemanya (3%), Bèlgica (2%) i la resta amb valor inferior al 2% o
inexistents (només 18 països europeus representats). A més la majoria són
d’Europa occidental, seguida de la central i oriental, quasi inexistent.
Dins d’Amèrica veiem com
la majoria són argentins (33%), seguits de Mèxic (16%), EUA (10%), Brasil (7%),
Colòmbia (5%), Canadà (3%), Perú i Uruguai (2%), i la resta amb valors
inferiors o inexistents ( només 15 països representats). Com podem observar la
més gran representació la trobem a Iberoamèrica, amb molts pocs representants
de l’Amèrica anglosaxona.
De la Resta del Món: la
majoria són no saben / no contesten
(69%), seguits d’Austràlia (7%), Tanzània (5%), i Argèlia, Egipte, Indonèsia,
Israel, Japó, Nova Zelanda i Turquia
(2% cadascun). Veiem que hi ha un número similar d’enquestats dels tres
continents.
Dintre de la divisió que
han fet, hem de tenir en compte que hi ha 30 persones de les 605, que no
s’haurien d’incloure dins la divisió per continents, ja que no disposem de les
seves dades. Aquestes haurien d’aparèixer en un apartat diferent, però a
l’estadística presentada a la web veiem com se sumen dos cops: una amb la resta
del món i l’altre amb Europa. Així veiem com dintre dels tants per cents són
comptabilitzats dos cops, inflant el percentatge d’aquests dos apartats. El
problema d’això és que per Europa representa un 7% i per la resta del món un
71%.
Per a contrastar les dades
donades per l’enquesta, hem consultat l’apartat de participants i ens hem
adonat que aquestes no s’avenien exactament. Per exemple, quan hem mirat el
país d’origen de cada un dels participants, no n’hem trobat cap de Tanzània i a
les dades en sortien dos i que hem trobat un participant andorrà que no surt
dins les dades. Com aquests exemples, hi ha altres casos de divergència.
A part, a les dades, Espanya surt com un únic bloc
i nosaltres l’hem desglossat més o menys per Comunitats Autònomes. D’una
població de 250 enquestes de l’Estat Espanyol, en trobem que 69 corresponen a
Andalusia, 52 a Galícia, 21 a Catalunya, 21 a Madrid, 15 a Navarra i País Basc,
14 de Castella, 10 al País Valencià, 9 a Aragó, 5 a Múrcia, 4 a Astúries, 2 a
Cantàbria, 2 a la Rioja, 1 a Canàries,
1 a Ceuta i 1 a Extremadura; de la
resta no en sabem la seva Comunitat Autònoma (23).
Com a conclusió, podríem dir que encara que els
objectius inicials fossin que l’enquesta sigues representativa a nivell
mundial, a la pràctica els resultats d’aquesta no són representatius, ni a
nivell mundial, continental ni espanyol. Creiem que el pes tant important que
té Espanya en l’enquesta no s’adiu al pes que tenen els historiadors d’aquest
país a nivell mundial (ni quantitativament ni qualitativament); per exemple, hi
ha el mateix nombre d’enquestats de Cadis que de Catalunya o els Estats Units,
i no creiem que hi hagi el mateix nombre d’historiadors en els tres llocs.
2)
Professió:
En principi tots els enquestats són
llicenciats, però a la part de dades, se’ns dóna informació més detallada sobre
la seva professió dins el camp de la Història: la majoria són professors
titulars d’universitats (36%), seguits dels Professors d’ESO (13 %), Llicenciats
(10 %), Investigadors (10 %), Doctorats (8 %), Ns/nc (7 %), Professor Ajudant
(6 %), Catedràtic (3 %), Altres (3 %),
Arxius i Biblioteques (2 %), Becari (1 %) i Advocats (0 % : 3 casos).
Per tant, segons aquestes dades, la
majoria d’historiadors són professors universitaris, (45 %), seguit de
Professors de Secundària (13 %) i d’altres. Com que nosaltres – tot i no
saber-ho exactament – no creiem que la majoria d’historiadors treballin a la
universitat, tampoc creiem que l’enquesta sigui representativa en aquest camp.
El que sí que poden plasmar aquestes dades és que els membres de la Comunitat
Universitària estan més conscienciats en que un anàlisi de l’Estat de la
Història pot ser d’utilitat i participen més en el projecte (tot i que aquests
tampoc no responen massivament l’enquesta: per exemple a la Universitat de
Barcelona, només responen el Dr. Palos i el Dr. Carles Carreras i Verdaguer).
3)
Sexe:
En lloc de donar-nos les dades sobre
gènere, ens repeteixen les de categoria
professional. Per tant, no podem analitzar la representativitat de
l’enquesta en aquest apartat.
4)
Edat:
La majoria d’enquestats tenen edats
compreses entre els 31 i els 50 anys (50 %), seguits del grup d’edat de 51-55
anys (10 %) , dels de 20 a 30 (14 %) i finalment els més grans de 55 (11 %).
Això podria tenir relació amb la categoria
professional dels enquestats, la majoria dels quals són professors titulars.
Respecte a la representativitat, podem
destacar la poca participació dels grups d’edat més joves i més vells: en el
primer cas podria ser perquè estan més desvinculats al camp de la Història
(sobre tot a nivell acadèmic), degut a les escasses sortides professionals que
ofereix; en el cas del grup d’edat dels més vells creiem que podria ser degut a
que ja estan més aposentats. Tret
d’aquesta petita variació, creiem que en aquest apartat, l’enquesta és més
representativa que en els altres.
5)
Àrea /
Departament:
El grup més destacat és el de Ns/Nc (33
%), que creiem que és degut a que se’ls va donar un número tancat de Departaments
als quals inscriure’s i aquests no s’avenien a cap; cal tenir en compte que, en
l’apartat de Dades, és el que té un número més alt de Ns/nc.
A continuació, hem de destacar el grup de
Història/History (22%), seguit de Història Medieval (6 %), Història Moderna (5
%), Història Contemporània (5 %), Història Antiga, Historiografia, Educació,
Ciències Socials i Història Econòmica (3 % respectivament), Humanitats,
Història d’Amèrica (2 % respectivament), Filosofia, Ciències Polítiques,
Història del Dret, Filologies, Història de l’Art (1%) i Antropologia,
Sociologia, Història Regional (0%).
Un fet que considerem curiós és que hi
hagi més medievalistes que hagin contestat l’enquesta que de
contemporanialistes, ja que, almenys a la nostra facultat, el Departament de
Contemporània és el més gran i el que té un major número d’estudiants.
Per tant tampoc és representatiu perquè
tenim un 55 % de persones que no s’ubiquen a cap especialitat i per tant, no
les podem ubicar en aquest camp. Només es posiciona per especialitats el 40 %
dels enquestats (si sumem els percentatges, la mostra només dóna una 96 % i hi
ha un 1 % d’enquestes nul·les).
6)
Conclusió:
Tal i com hem anat veient, aquesta
enquesta no és suficientment representativa. Creiem que aquesta manca de representativitat
es veu sobretot en el marc dels països i continents del mostreig: hi ha massa
diferència: prop del 50 % són espanyols, seguits dels Iberoamericans i els
Europeus Occidentals (sobretot França).
Si l’enquesta fos només de la població
d’historiadors espanyols, tot i no ser del tot representativa, ho seria en una
proporció molt alta.
Encara que creiem que la seva intenció era
bona, tal i com es desprèn del fet de que enviessin 50000 enquestes i de que
tinguessin un gran nombre de col·laboradors arreu del món, el resultat no ha
estat l’esperat. Nosaltres creiem que
si en comptes de que l’enquesta hagués sigut una iniciativa sorgida d’un únic
país, s’hagués fet conjuntament i en col·laboració amb la resta de països del
món els resultats haurien estat molt més representatius, almenys en l’àmbit
territorial.
3-ANÀLISIS EN DETALL DE L’ENQUESTA
En aquesta primera secció
es tracten diferents temes relatius a conceptes, mètodes i enfocs en el treball
d’història. Temes tals com les tendències historiogràfiques més
representatives; si és o no funció de l’historiador buscar la veritat
històrica; la objectivitat i les fases en el treball d’història; la
interdisciplinarietat; la causalitat dels fets històrics i la influència de les
noves tecnologies de la informació sobre la escriptura de la història.
La primera pregunta ofereix
diverses frases corresponents a diferents tendències historiogràfiques per a
que els enquestats diguin quin és el seu grau d’acord amb cadascuna. A
l’apartat 1.1, el 53% dels enquestats estan en desacord amb l’enunciat
positivista de Rancke: “La historia es
conocer el pasado tal como fue”. El resultat d’aquest apartat ens mostra
uns enquestats poc positivistes. En canvi, a l’apartat 1.2 se’ns presenta un
enunciat, postulat clàssic de l’historicisme que diu “La historia se hace con documentos” i que és considerada
positivament pel 66% dels enquestats. Potser els resultats un tant
contradictoris d’ambdós apartats són conseqüència de la formulació de la
pregunta, que hauria de ser més precisa.
A l’apartat 1.3 un 87%
dels enquestats afirma que “La historia se hace con documentos y con
ideas”, contradint-se amb la resposta donada a l’apartat anterior ja que
aquesta frase relativitza l’historicisme al ser-hi presents elements idealistes
i positivistes.
A l’apartat 1.4, el 54%
dels enquestats están en desacord amb la frase també positivista “La historia es la ciencia del pasado” .
El 62% dels enquestats
están d’acord amb l’apartat 1.5, que afirma “La historia es la ciencia de la sociedad”, frase d’influència de
dos de les corrents més significatives del segle XX, Annals i Marxisme. La
pregunta continúa amb un apartat, l’1.6,
on es patent la influència de la Segona Generació dels Annals, que diu “La historia es la ciencia de los hombres en
el tiempo”, apartat amb el que estan d’acord el 66% dels enquestats, potser
perque, al estar plantejada d’una manera oberta, és més fàcil estar-hi d’acord.
També hi constatem la poca preocupació per la historiografia de la dona.
Continuant amb la
preocupació per la dona, veiem com a l’apartat 1.7, se’ns planteja una frase “La historia es la ciencia de los hombres y
de las mujeres en el tiempo y en el medio ambiente”, amb la que están
d’acord el 74% dels enquestats, constatant així la importància de dos factors
nous: la dona i el medi ambient.
En l’apartat 1.8, “La historia no es una ciencia porque no
puede conocer la verdad objetiva de los hechos pasados” (positivisme
clàssic), es retorna a les frases
positivistes de l’inici de la pregunta. Amb els resultats d’aquest apartat
podem constatar com el 76% dels enquestats no accepten la concepció clàssica de
ciència ja que no existeix la veritat absoluta. En aquest apartat cal destacar
que la formulació negativa de la pregunta indueix a error.
Un 56% dels enquestats están d’acord amb la frase de
l’Escola Presentista de l’apartat 1.9 que diu que “Toda historia es contemporánea”. Creiem que els resultats d’aquest
apartat depenen dels paràmetres que prengui l’enquestat a l’hora de contestar.
Així, si el que entenem és que molta gent entén com a condicionament social el
present de l’historiador, el resultat pot ser vàlid. Però, si pel contrari,
entenem aquesta frase com a postulat del presentisme estricte, la resposta no
seria gaire lògica. Creiem, per tant, que els enquestats no han entés la frase
com a postulat del presentisme.
El 74% dels enquestats es
posiciona en contra de la sentència
psicologista (tendència dins el presentisme) de l’apartat 1.10 “La historia es una invención de los
historiadores” . Aquest apartat
està rel-lacionat amb el següent, l’1.11, que diu “El historiador conoce la verdad histórica conforme la construye”,
en el que un 65% dels enquestats es mostren a favor, entrant en contradicció
amb les respostes de l’apartat anterior. En aquest apartat podem constatar la
idea de que l’historiador interactua amb la història i que, per tant, elements
relatius a l’historiador influeixen en la formació del coneixement històric.
L’apartat 1.12 “La historia es hija de su tiempo”, està rel-lacionat amb l’apartat 1.9
encara que ara és major el nombre d’enquestats que mostren el seu acord amb la
pregunta (un 79% enfront del 56% de l’apartat 1.9). Aquesta major afirmació,
pot ser conseqüència de que aquesta frase té connotacions diferents de la de
l’apartat 1.9, la història com a filla
del món occidental.
Un 58% dels enquestats es
mostren contraris a la frase marxista de l’apartat 1.13 “La historia de la humanidad es la historia de la lucha de clases”
i, només un 8% es mostren totalment d’acord amb aquesta formulació hol-lística.
El 68% dels enquestats es
mostren d’acord amb l’apartat 1.14 “Los
hombres hacen su propia historia, pero en condiciones heredadas”, mostrant
una marcada determinació socio-històrica. En aquest apartat constatem uns certs
individualisme i condicionament social.
A l’apartat 1.15, un 53%
dels enquestats es posicionen favorablement davant la frase ideal-culturalista
que afirma que “Las ideas son el motor de
la historia”.
Un 53% es mostren poc o
gens d’acord amb la frase marxista de
l’apartat 1.16 “La causa última de
la historia está en la economia”.
Els resultats de l’apartat
1.17 “La historia estudia el pasado para
comprender el presente y construir el futuro”, ens mostren com el 71% dels
enquestats entenen que la historia té un compromís amb la societat.
Per últim, el 65% dels
enquestats mostren el seu rebuig a
l’afirmació evolucionista-teleologista de l’apartat 1.18, “El sentido de la historia es el progreso”.
A partir de les dades
obtingudes en aquesta primera pregunta no podem saber quines són les tendències
historiogràfiques més recolçades ja que es dedica un nombre desigual d’apartats
a cada tendència. Per exemple, mentre que hi han cinc enunciats positivistes
només n’hi ha un d’evolucionista.
El 75% dels enquestats
creuen que es funció de l’historiador el buscar la veritat històrica (segona
pregunta). Nosaltres creiem que aquesta pregunta és contradictòria i que, per
tant, pot induïr a error. Encara que partim de la hipòtesi de que el resultat
d’aquesta pregunta podria constatar un rebuig a les manipulacions, ens
plantegem si hi ha una veritat històrica (el determinisme de que és una veritat
històrica).
El 96% dels enquestats a la
pregunta tres pensen que l’historiador influeix en el resultat de la seva
investigació, i que, per tant, és subjectiu en les seves investigacions,
contradint-se així aquests resultats amb els de la pregunta anterior. Estem
d’acord amb el 80% dels enquestats que pensen que la ideologia, els valors i
els condicionaments socials influeixen en el resultat de la investigació de
l’historiador. En canvi, no estem d’acord amb el 22% que pensen que els
coneixements, les hipòtesis i la metodologia no influeixen en el resultat
d’aquestes. Creiem que aquest tant per cent (22) malgrat estar molt per sota
del 73% que afirmen, és molt alt ja que aquests tres factors condicionen a
l’historiador.
A partir dels resultats de
la pregunta quatre, podem veure com, encara que totes les fases del treball de
l’historiador obtenen valoracions força positives (totes se situen per sobre
del 66%), les fases més valorades pels enquestats són les conclusions (85%), el
tractament de les dades obtingudes (83%), la recerca, transcripció i buidat de
fonts (82%), la redacció (81%), la reflexió teòrica (78%), la recerca, lectura
i buidat de bibliografia (78%), l’elecció del tema d’investigació (74%),
l’ensenyança (72%), la divulgació (70%), la publicació (68%), l’elaboració de
l’esquema (66%) i, en últim lloc, l’elaboració d’hipòtesis prèvies (66%).
Creiem que és alarmant que un 20% dels enquestats consideri que no són
importants fases com l’ensenyança (un 7% d’aquest 20%), la publicació (6%) o la
divulgació (7%), fases aquestes que considerem molt importants per al
desenvolupament de la funció social de la història.
A la cinquena pregunta
observem com un 81% dels enquestats valora molt positivament la
interdisciplinarietat., resultat que ens sembla molt coherent amb la nostra
opinió. Posteriorment valoren positivament la qüestió analítica de la
historia-problema (70%); de la historia total (61%), encara que hi ha un 33%
que es mostren en desacord amb aquesta; de les monografies regionals (58%),
considerades necessàries però no suficients, i, en últim lloc i amb una
valoració per sota del 50%, els enquestats valoren la historia cuantitativa
(34%), que, segons els resultats, ja estaria força superada.
A la sisena pregunta,
encara que el 85% dels enquestats han contestat que sí existeix la causalitat
dels fets històrics, ens sobta que hi hagi un 9% que pensi que no existeix
aquesta causalitat. Sobre els tipus de causalitat, veiem que els cinc tipus que
ofereixen a la pregunta són valorats molt positivament pels enquestats ja que
tots obtenen valoracions positives per sobre del 50%. El tipus més valorat és
la causalitat econòmic-social (80%), seguida de la mental i cultural (80%), la
política (70%), que és valorada com a important però no determinant ja que,
encara que un 54% dels enquestats l’han valorat com a bastant important, només
un 16% l’han valorat com a molt important; la complexa (72%) i, per últim, la global (58%)
A la setena pregunta, un
95% dels enquestats contesten que és necessària la interdisciplinarietat en els
estudis històrics. Posteriorment valoren diferents tipus
d’interdisciplinarietat. En aquesta segona valoració, podem apreciar com la més
valorada és la que es produeix entre la història i les ciències socials ( un
92% la valoren positivament), seguida de la que és produeix entre la història i
la literatura (73%), entre la història i les ciències de la natura (46%) i, en
últim lloc, entre disciplines històriques d’àmbits cronològics i temàtics
diferents (20%).
Ens sembla que les
distincions que es fan entre història i ciències socials o entre història i
ciències de la natura són capcioses, ja que no es tenen en compte grans àrees
de la història com ara l’arqueologia o la prehistòria. L’últim punt, en el que
es fa referència a la relació que es produeix entre la història i la
literatura, ens sembla que està mal formulat ja que, encara que un 73% valoren
aquesta interdisciplinarietat molt positivament, la literatura no és cap
disciplina, és una font documental o expressió artística.
Un 84% dels enquestats
responen, a la pregunta vuit, que han portat a la pràctica, en les seves
investigacions, la cooperació entre història general i altres disciplines
històriques. Aquesta formulació ens ha semblat poc precisa. Posteriorment, els
enquestats afirmen que han portat a la pràctica la cooperació de la seva
disciplina amb: la història econòmica (54%), la història de la literatura
(38%), la història de la filosofia (37%), la història de l’art (33%), la
història del dret (33%), la història de l’educació (31%), la història de la
ciència (27%), l’arqueologia (22%) i, per últim, la història de la medicina
(14%). Creiem que potser l’arqueologia ha estat tan poc valorada en aquesta
pregunta pel possible pes de la història contemporània en els enquestats.
Dels resultats d’aquesta
pregunta podem extreure que, encara que a la pregunta set es valora
positivament la interdisciplinarietat, es practica poc o bé és especialitzada.
Ens ha semblat preocupant que un 18% dels enquestats mai hagi portat a la
pràctica en les seves investigacions cap cooperació entre història general i
història de la filosofia, un 11% no ho
faci entre història general i història de la literatura, o que un 22% tampoc ho
faci entre història general i història de la ciència, potser perquè són poc
conscients del seu paper.
A la pregunta número nou,
crida l’atenció el 12% dels enquestats que responen ns/nc a la pregunta de si
han portat a la pràctica, en les seves investigacions, la cooperació entre
història i altres ciències o disciplines i el 7% que han respost que no han
portat a la pràctica cap tipus de cooperació. A l’apartat 9.1 sobten els tants
per cent tan alts d’enquestats que diuen que mai han portat a terme cap tipus
de col-laboració amb altres ciències o disciplines, com el 51% que mai ho han fet ni amb la ecologia ni amb les
ciències físiques i naturals; el 42% que no ho han fet amb el dret; el 41% amb la filosofia; el 39% amb la ciència
política o amb l’antropologia; el 38% ni amb la literatura ni amb la geografia
o el 35% que no ho han fet amb la
sociologia.
De la pregunta deu sobta
que un 14% dels enquestats diguin que les noves tecnologies de la informació no
tenen gens o tenen poca influència sobre l’escriptura de la història. També ens
sobta que un 6% contestin ns/nc. És igualment preocupant que un 42% dels
enquestats pensin que, didàcticament, aquesta influència no afectarà gens o
afectarà poc als historiadors. També ens sobten els tant per cent dels
enquestats que contesten que les noves tecnologies no afectaran gens o
afectaran poc als historiadors ja sigui metodològicament, historiogràficament,
epistemològicament o didàcticament.
De la pregunta onze ens
sorprèn que un 22% no faci servir
Internet i que un 6% contesti ns/nc a una pregunta tan clara. Aquests resultats
poden ser deguts a que l’enquesta a ser feta a l’any 1996 i, aleshores, l’ús
d’Internet no estava tan estès.
Com a conclusions generals d’aquesta primera secció de
l’enquesta podriem dir que, encara que un 75% dels enquestats creuen que
l’historiador ha de buscar la veritat històrica, en la pràctica, el treball de
l’historiador es força subjectiu (un 96% dels enquestats pensen que
l’historiador influeix en el resultat de la seva investigació).
Per altra banda, és
alarmant que l’ensenyança, la publicació o la divulgació siguin les fases menys
valorades del treball de l’historiador quan haurien d’estar molt més valorades
o que, no es dongui a les noves tecnologies de la informació la importància que
tenen. Aquests fets, conjuntament amb el poc que es practica la
interdisciplinarietat (encara que està molt valorada) ens porten a pensar que
estem davant d’una comunitat d’historiadors aïllada de la resta de la societat.
3.2 - Temes i línies d’investigació.
En aquest apartat se sondejen diverses qüestions
relatives a l’elecció dels temes d’investigació, els condicionaments que hi
influeixen, les línies d’investigació més comunes i les més practicades. Per
últim es pregunta sobre alguns elements d’estudi concrets.
En la pregunta 12, a l’hora d’escollir els temes
per a una investigació els historiadors enquestats creuen que els motius que
més els influeixen són clarament els personals, seguits dels sòcioculturals,
els científics i els acadèmics, i força menys els cojunturals i els polítics.
És important recalcar que en aquesta pregunta es demanden els condicionaments però només a l’hora d’escollir els temes i línies d’investigació. Encara així, en una esfera d’elecció que teòricament hauria d’estar més guiada per criteris científics o professionals que d’altres, veiem que els motius personals i els sòcioculturals passen al davant. La majoria d’enquestats es decanten, doncs, per creure que les temàtiques d’investigació les escollim guiats per motivacions personals i interioritzades més que no pas per necessitats acadèmiques, conjunturals o bé polítiques. Aquestes últimes tornaran a estar presents però en diferent posició quan ens referim al pes dels diferents tipus de condicionaments en altres vesants del treball dels historiadors.
D’altra banda es desprèn de les respostes que hi ha clarament un pes específic de determinats motius en l’elecció de les temàtiques, que aquests no conformen una influència anàloga o amb trets gaire semblants en la comunitat dels historiadors. Estarà això relacionat amb la fragmentació que sembla patir la nostra disciplina? Potser seria cinteressant conéixer la variable oberta, la opció 12.7.
En la pregunta 13 s’inquireix sobre les motivacions dels historiadors
per canviar les temàtiques d’investigació. No semblen els enquestats gaire
proclius a canviar: els valors de les categories de res i poc (de l’1 al 3 i
del 4 al 6, respectivament) predominen en els apartats no canvien res; pressions
socials, polítiques i econòmiques; rendiments
decreixents, innovació científica i mimetisme
historiogràfic. L’unic d’ells on
els valors de les categories positives i les negatives s’equilibren és a estratègies personals.
Aquestes dades semblen refrendar les de la pregunta anterior. No hi ha tendència a modificar línies d’investigació, si de cas per estratègies personals, desvinculades del romb de la disciplina. De nou uns costums lleugerament individualitzats.
Per cert que en aquesta pregunta els NS/NC oscil·len entre el 10 i el 19%, uns valors relativament alts per a una pregunta enunciada senzillament.
Arribats a la catorzena pregunta, questa es refereix a l’interés per diverses sudisciplines i línies d’investigació. Puntuant-les de l’1 al 10, cal qualificar vint-i-una subdisciplines (camps d’investigació històrica). Sumant els valors de les categories entre el 6 i el 10, la llista queda aproximadament així, agrupades les subdisciplines en franjes de 5%:
-
Entre 80 i
75%: Hª de les Mentalitats, Hª
Cultural i Hª Social.
- Més per sota, entre 64 i 60%: Hª Política i Hª Econòmica.
- Entre 59 i 55%: Hª Comparada, Hª Regional, Hª Local, Microhistòria, Sociologia Històrica i Antropologia.
- Entre 54 i 50%: Hª Multicultural, Hª Nacional, Hª de les Dones i Biografia Històrica.
-
Entre 49 i 45%: HªMundia i, Hª Oral
- Entre 44 i 40%: Hª Ecològica, Hª Continental i Demografia Històrica.
- Per últim, entre 29 i 25%: Gir lingüístic.
La distribució sembla tenir força lògica si tenim en compte el canvi de consensos o paradigmes que s’ha produit els últims anys, partint de la base que valorem els paradigmes comuns com a guia de la disciplina. Reflexaria doncs la força amb que es manté la Història Social, subdisciplina històrica força extesa des dels seixanta fins als vuitanta i noranta, si atenem a la denominació que hi fan els professors i investigadors (sobretot a Espanya, per posar l’accent als temes historiogràfics més d’estudi de les masses, per contraposar-los als tradicionals del franquisme), per bé que en realitat s’argrupa sota aquest nom un feix de temàtiques força heterogènies. Juntament a la Història Social, però, trobem la Hª Cultural i la Hª de les Mentalitats, fet que reflexaria l’emergència d’aquestes dues subdisciplines dins el camp d’estudi històric entès en sentit ample.
Ens atreviriem a aventurar que és la predominància de professors i investigadors espanyols i la que confereix a la HS un estadi tan alt dins la llista, donat el pes que encara guarda a l’Estat, com dèiem, per desincronització amb la resta d’historiografies de la resta del món. Atenent aquesta proposta, aquells que puntuen més alt les dues segones són probablement més joves i europeus o bé d’altres continents.
En la següent franja sobta també la preeminència de tendències focalitzades en àmbits locals, regionals i micro. Això donaria la raó a aquells que descriuen la historiografia que es fa a Espanya con a excessivament localista, pero també quadraria això amb els canvis produits al posfranquisme (o franquisme parlamentari), en el sentit de major atenció en temes de plurinacionalisme dins l’Estat o de descentralització administrativa. També es podria explicar per les creixents limitacions dels investigadors a l’hora de sortir de l’àmbit més proper, d’accedir a la posibilitat de publicar estudis de més ample abast per part dels historiadors exclosos del panteó diví. Hi trobem a més en aquesta franja les corrents interdisciplinars, com la Sociologia Històrica o bé l’Antropologia, però semblaria més lògic que es trobessin més amunt, donades les constants crides a la interdisciplinarietat per parts de molts historiadors. Però teoria i pràctica sovint divergeixen, tal i com anirem veient durant l’enquesta.
Molt baixes també des de la nostra percepció de noves disciplines emergents i que obren camps d’estudi interessants, com la Hª de les Dones, la Hª Oral o la Hª Ecològica. La posició molt per sota del Gir lingüístic quadraria també amb la majoria d’historiadors espanyols (és una tendència que encara no ha conegut gaire èxit per ací), i amb l’absència d’investigadors provinents d’altres tradicions (el paradigma culturalista, per exemple) o bé d’altres països (els EUA, seguint amb l’exemple).
La pregunta 15 planteja examina l’interès per un element força concret: l’estudi dels conflictes, les revoltes i les revolucions. Si a priori la resposta a aquesta pregunta pot semblar que sigui força positiva, tenint en compte les conclusions que es desprenen de les respostes de l’anterior, veiem que no és així. Entre els qui responen Nada i Poco sumen un 49% (amb un 32% només al Nada), i un 44% entre els qui responen Bastante i Mucho.
Això es pot interpretar de diferents maneres. Podria ser que tots els que estudien subdisciplines excloses de la Hª Social afirmin en bloc que no els és interessant el coneixement aportat per l’estudi d’aquests fenòmens socials.
També podria ser que aquest enunciat evoqui els estudis de base teòrica marxista, i per això susciti un rebuig tan alt. Ja se sap: desprestigi del marxisme com a ideologia desde la caiguda del Mur i de l’URSS, i això arrossega al marxisme com a mètode analític amb ell. Però això no deixa d’estar bastant en falta de coherència amb el predomini de la Hª Social que mostrava la pregunta anterior, perque, ¿ com es pot fer HS sense parlar del conflicte social ?
Algun membre del grup sosté que desde l’Onze de Setembre de 2001 l’interès pel conflicte social ha guanyat terreny, que si l’enquesta es dugués a terme avui –2002- els resultats serien diferents. És possible que es dongués alguna variació , però no molt alta, pensen la resta.
Relacionada amb la 15, la qüestió 16 s’interessa pel grau d’acord amb el revisionisme aplicat a l’estudi de les revolucions francesa, anglesa i russa. Trobem però que caldria matitzar a quin tipus de revisionisme es refereixen, donat que per a totes elles han sorgit estudis que es qüestionen la interpretació tradicional, però des de diferents punts de vista. En cas d’estar preguntada en genèric, és a dir, preguntant pel desacord amb les interpretacions posmodernes, la majoria declara no comulgar amb elles (en un 49%, essent un 32% els qui les neguen taxativament des del Nada).
Aquestes opinions semblen coincidir amb el lleuger “tradicionalisme” que expressaria la preferència per la Història Social dels enquestats. Però fóra bo, com dèiem, i donat que les tres revolucions esmentades no careixen d’interpretadors i reinterpretadors, detallar més l’enunciat de la pregunta.
Amb el cas del revisionisme aplicat a l’holocaust i els nazis (pregunta 17), la cosa es repeteix: ¿ fa referència al revisionisme practicat per l’ultradreta o bé per autors partidaris d’aprofundir en les responsabilitats colectives del poble alemany (S. Goldhagen et al.) ?
Sembla que majoritàriament es percep el rebuig al primer revisionisme, el més conegut d’altra banda i que, lògicament, ateses les tendències ideològiques que afirmen tenir la majoria dels enquestats (veure secció Otros Datos), suscita un més ample i ferm sentiment de rebuig.
En la pregunta següent, la 18, el revisionisme aplicat al comunisme sembla patir un rebuig menys ferm (un 46% enfront un 35% d’afirmatiu). No volem ser reiteratius, però el cert és que es troba a faltar un més alt grau de precisió en definir si per comunisme s’entén el règim dels països de l’anomenat “socialisme real”, la ideologia política marxista-leninista o bé les plasmacions del mètode analític marxista.
Sembla que es refereix al sistema polític del Bloc de països d’Europa de l’Est, però fins i tot en aquest cas això pot ser poc precís i aludir a la glorificació de la oficialitat dels PCs europeus o bé a singulars creacions com El Libro Negro del Comunismo. En relació a la pregunta 15 es nota una divergència força contradictòria: si allà s’afirmava la poca vigència de l’estudi de revoltes, conflicte i revolucions, com és que el revisionisme posmarxista no agrupa a una majoria favorable, si les bases del mètoda semblen estar en decadència?
La pregunta número 19 interpela als enquestats per donar la seva visió sobre el futur de la història de les dones. Comença en les respostes amb la negativa, una constant al llarg de l’enquesta, i en ella un 52% es declaren en contra del futur buit per a aquest àrea de coneixement historiogràfic. Però un 22% hi estan d’acord ...
Continuem amb la panoràmica global d’aquesta pregunta. Com a Especialitat històrica un 60% dels enquestats no la reconeixen. Com a Història del Gènere més de la meitat, un 52% de les respostes, tampoc hi ha un reconeixement real. En canvi, per a Reintegració en Història General (¿quan n’ha estat separada?) i Història Comuna Homes/Dones els valors tendeixen a ser positius, en un en un 48 i un 50% respectivament. Aquesta última, la Hª Compartida, fortament polaritzada: un 32% ho nega en extrem i un 30% ho afirma amb contundència.
Molt ens temem que la ràtio home/dona afavoreixi probablement els homes (ja hem dit que aquesta dada no es troba disponible), i si és així estariem davant l’explicació del biaix poc favorable al subjecte històric femení estudiat autònomament que mostren les respostes. Un altre possible causa d’aquest fet és el caràcter de recent que té la Història de les Dones, cosa que implicaria escàs prestigi per poca implantació.
En resum, les conclusions d’aquest apartat de l’enquesta ofereixen interpretacions de signe divers. A l’escollir temes i línies d’investigació, sembla clar que primen les influències acadèmiques i científiques amb relatius condicionaments sòcioculturals, així que els historiadors enquestats creuen que els fets polítics no els condicionen gaire. No són gaire propensos a canviar-los, com demostra la poca implantació de determinades tendències històriogràfiques renovadores, com la Història Oral, la de les Dones o bé el Gir Lingüístic. Si d’afirmar això es desprèn la solidesa de la Història Social i Econòmica, aquesta dada no quadra amb l’alt index de rebuig que suscita l’estudi de les revolucions i els conflictes socials.
En consonància amb aquest teòric inmovilisme es troba la poca acceptació dels diferents revisionismes, per bé que seria necessari indagar per la seva acceptació des de preguntes més precises, per diferenciar els diferents tipus de revisionisme. També coincideix amb aquesta característica de la majoria dels qui han respost l’enquesta la constatació de l’acceptació lenta i dificultosa de la Història de Gènere, fet que reflexa d’altra banda l’alta presència d’homes entre els enquestats.
3.3: Historiografia
Aquest tercer apartat
comença demanant quina és l’acepció més encertada per definir historiografia
(pregunta 20). La majoria dels historiadors estan d’acord amb la definició
d’aquesta com a història de la història i
dels historiadors, en un 80 %. S’ha de dir que hem observat un 17 % que no
accepten aquesta definició. Aquest no ens fa preguntar-nos, què consideren que
és?, ja que amb la baixa acceptació de la definició com a història i conjunt
d’historiadors, només omplim el 12 % d’aquest 17 total.
Una part de nosaltres pensa
que aquest fet no és tan remarcable, donat que la definició és bona només per
apropament. Una de millor seria “disciplina que estudia l’evolució dels estudis
produits pels historiadors i les percepcions que hi van lligades”.
En la pregunta 21 els
enquestadors diuen a l’historiador que faci un balanç de la historiografia del
segle XX. Les respostes, mostren clarament, una percepció positiva d’aquesta,
ja que un 54 % li donen bastanta importància, en front d’un 11 % que li’n donen
poca.
Després d’aquest balanç,
accepten, la gran majoria, que des dels anys 60 i 70, s’han produït canvis
historiogràfics (pregunta 22). A més valoren aquest fet positivament, és a dir,
considerant que els canvis que s’han produït han anat cap a millor. Hi ha un 15
% que valora que aquest canvi no és ni pitjor, ni diferent, sinó que tindria
una altra forma d’expressió.
La renovació
historiogràfica (pregunta 23) és considerada com a necessària per un 58 % del
total d’historiadors, mentre que un 37 % no ho creu. Aquesta idea estaria
lligada a la diferent concepció dels enquestats: pel primer grup cal una
renovació, pel segon no, perque aquests consideren que ja s’ha produït i que
per tant, aquest canvi, ja no és necessari.
La pregunta 24 demana a
l’historiador que valori l’interès sobre la reflexió de diferents àmbits que
incideixen en ell. Els millors valorats són la metodologia i la historiografia
(58 i 55 %) i els “pitjors” la teoria de
la societat i la teoria de la
història (45 i 44 %). S’ha de dir que encara que la valoració general és
positiva, hem de ressaltar que els valors de RES són molt elevats (de 33 a 36
%), cosa que ens ha sobtat molt, ja que considerem que tots quatre punts
haurien de ser considerats, amb menor o major importància, per tot historiador.
Quan es tracta de
considerar el futur de la historiografia com història de la història i dels
historiadors (pregunta 25), els valors de les opcions donades són negatius, a
excepció de la consideració de sense
autoreflexió la història no té futur, que té valor positiu. Per tant, la
idea de que la feina de l’historiador és
escriure la història, és negada per un 71 % de la població enquestada, que
consideren que escriure-la no és part activa del que es considera la història,
encara que un 22 % la considera important, i per tant necessària dins del que
seria la història. La consideració com a història
de la historiografia, també es negativa i mostra una contradicció amb les
respostes de la 24.2 i la 25.6, on es considera que la reflexió de la
historiografia ha de ser important i on es diu que si no hi ha una autoreflexió
de la història, aquesta no tindrà futur. Les més negades de les opcions, i amb
diferència, són les d’activitat afegida, àrea de coneixement i història intel·lectual.
La tendència
historiogràfica considerada com a millor (pregunta 26) és la dels Annals, seguida del materialisme històric, que abans havien negat. La valoració
negativa del Neopositivisme, també està contradient l’abans plantejat. En les
opcions proposades obliden d’altres tendències historiogràfiques existents en
el moment actual, aquest fet s’ha de tenir en compte en la valoració general.
Ens ha semblat molt
remarcable la resposta de la pregunta 27. En aquesta han demanat als enquestats
que valoressin la importància de conèixer la biografia dels historiadors per
poder contextualitzar i comprendre les seves obres. La majoria ho han
considerat un fet positiu, però hi ha un 33 % dels que han respost que
senzillament han afirmat que no és gens important, quan des del nostre punt de
vista això és fonamental, per poder entendre millor les seves obres.
La pregunta 28 demana a
l’enquestat el valor que dóna a la influència de diferents filòsofs sobre els
historiadors. Els més valorats són Marx, Freud, Lévi-Strauss i Weber, després
els segueixen Foucault, Durkheim i Habermas i ja en últim lloc, Bourdieu,
Derrida i Ricoeur. D’aquesta manera podem observar com els més valorats també
són els més coneguts. Veiem aquesta idea reforçada, pel fet que els valors més
alts de no sap/no contesta, és troben
amb els filòsofs menys coneguts. A part d’això, podem dir, també, que els
filòsofs als que se’ls hi ha concedit més pes, es corresponen amb les corrents
del marxisme, l’estructuralisme i el psicoanàlisi. Els menys coneguts o
valorats són els posmoderns (Derrida i Ricoeur).
Quan se’ls hi demana per l’interès de la història i la teoria de la ciència per a la historiografia (pregunta 29), la valoració que en fan és positiva (46 %) i negativa (41%). Sobta molt aquesta part dels enquestats que opina sobre aq