MANIFEST D’HISTRIA A DEBAT

Després de vuit anys de contactes, reflexions i debats, a través de congressos, enquestes i darrerament Internet, hem sentit la urgència d’explicar i actualitzar la nostra posició en un diàleg crític amb d’altres corrents historiogràfics, desenvolupats també durant la darrera dècada del segle XX (1) el continuisme dels anys 60-70, (2) el postmodernisme, i (3) el retorn a la vella història, l’última "novetat" historiogràfica. Estem vivint una transició històrica i historiogràfica de resultats encara incerts. Història a Debat coma tendència historiogràfica vol contribuir a la configuració d’un paradigma comú i plural dels historiadors i historiadores del segle XXI que asseguri per a la història i la seva escriptura una nova primavera. Amb aquesta finalitat hem elaborat 18 propostes metodològiques, historiogràfiques i epistemològiques, que presentem als historiadors i a les historiadores del món per al seu debat i, en el seu cas, adhesió crítica i posterior desenvolupament.

METODOLOGIA

I
Ciència amb subjecte

Ni la història objectivista de Ranke, ni la història subjectivista de la postmodernitat una ciència amb el subjecte humà que descobreix el seu passat mentre el construeix.

Prendre en consideració les dues subjectivitats que influeixen en el nostre procés de coneixement, agents històrics i historiadors, és la millor garantia de l’objectivitat dels seus resultats, necessàriament relatius i plurals, i per tant rigorosos.

Ha arribat l’hora en què la història posi al dia el seu concepte de ciència, deixant de banda l’objectivisme ingenu heretat del positivisme del segle XIX, sense caure en el radical subjectivisme ressuscitat pel corrent postmodern a finals del segle XX.

La creixent confluència entre les "dues cultures", científica i humanística, facilitarà en el segle que s’inicia la doble redefinició de la història, com a ciència social i com a part de les humanitats, que necessitem.

II
Nova erudició

Som partidaris d’una nova erudició que ampliï el concepte de font històrica a la documentació no "estatal", a les restes no escrites de tipus material, oral o iconogràfiques, a les no-fonts silencis, errors i llacunes que l’ historiador i la historiadora han de valorar procurant, també, l’objectivitat en la pluralitat de les fonts.

Una nova font que es recolzi amb la decisió en el coneixement no basat en fonts que aporta l’investigador. La història es fa amb idees, hipòtesis,explicacions i interpretacions, que ens ajuden, a més, a construir/descobrir les fonts.

Una nova erudició que vagi més enllà de la historiografia renovadora dels anys 60 i 70 incorporant la nova relació amb les fonts aportada per lahistòria de les dones, la història oral, la història ecològica, la història mundial/global i altres novetats productives sorgides o desenvolupades enels anys 80 i 90, així com la "nova historiografia" que està naixent a Internet i de la qual en formem part.

Una nova erudició que, reconeixent que el necessari treball empíric no decideix la veritat històrica més que a través de les comunitats d’historiadors, desenvolupi el debat i el consens en àmbits col·lectius. Una nova erudició, en definitiva, que ens permeti vèncer el "gir positivista" i conservador al qual ens ha conduït, recentment, la crisi de les grans escoles historiogràfiques del segle passat, i que amenaça amb retornar la nostra disciplina al segle XIX.

III
Recuperar la innovació

Urgeix un nou paradigma que recobri el prestigi acadèmic i social de la innovació en els mètodes i dels temes, en les qüestions i en les respostes, en resum, en la originalitat de les investigacions històriques. Una nova historiografia que miri cap endavant i que retorni a l’ofici d’historiador l ’entusiasme per la renovació i pels compromisos historiogràfics. Brollaran noves línies d’investigació si pensem amb el nostre propi cap considerant que res d’històric ens és aliè; avançant mitjançant la barreja i la convergència dels mètodes i dels gèneres; omplint les velles bótes amb un nou vi; des de la biografia fins a la microhistòria; prestant atenció a les necessitats científiques i culturals, socials i polítiques, d’una societat subjecta a una profunda transformació.

La historiografia del segle XXI precisa de la il·lusió i de la realitat d’ enfocs autènticament innovadors si no vol quedar-se convertida, com la donade Lot, en una estàtua de sal.

IV
Interdisciplina

La nova historiografia que proposem ha d’"incrementar" la interdisciplinarietat de la història, però d’una forma equilibrada cap endins de l’àmplia i diversa comunitat d’historiadors, reforçant la unitat disciplinar i científica de la història professional; i cap enfora, estenent el camp de les aliances més cap aquí i més cap allà de les ciències socials clàssiques.

Cal doncs, tendir ponts que comuniquin el vast arxipèlag en el què s’ha convertit la nostra disciplina durant les darreres dècades. A l’hora, lahistòria ha d’intercanviar mètodes, tècniques i enfocaments, a més de tota la resta de les ciències socials, amb la literatura i amb la filosofia (dela història i de la ciència, especialment), pel que fa al cantó de les Humanitats, i amb les ciències de la Natura, pel cantó de les Ciències.

Sense oblidar, però, les disciplines emergents que tracten de les noves tecnologies i del seu impacte transformador en la societat, la cultura, lapolítica i la comunicació.

Aprenent d’experiències passades, tres són el camins que cal evitar, en la nostra opinió, per a que la interdisciplinarietat enriqueixi a la història

1) perseguir una "ciència social unificada" al voltant de qualsevol altra disciplina, sense menysprear el màxim desenvolupament interdisciplinar, tant l’individual com el col·lectiu; 2) fer del diàleg història-ciències socials la recepta màgica de la "crisi de la història", que nosaltres entenem com a canvi de paradigmes; 3) diluir la història en qualsevol disciplina amb èxit, tal i com avui ens proposen els "narrativistes" extrems en la relació amb la literatura

V
Contra la fragmentació

El fracàs de la "història total" dels anys 60 i 70 va obrir la via a una fulgurant fragmentació de temes, mètodes i escoles, acompanyada de creixement i caos epistemològic, que semblar aturar-se en els anys 90 i resulta cada vegada més anacrònica el món que arriba, basat en la interrelació i la comunicació global.

La nostra alternativa és avançar, en la pràctica historiogràfica, noves formes de globalitat que facin convergir la investigació històrica travessant espais, gèneres i nivells d’anàlisi. Per tal de fer possible una història "a seques", integral, cal experimentar, doncs, iniciatives d’investigació que adoptin el global com a punt de partida, i no com a l’"horitzó utòpic" línies mixtes d’estudi en quant a fonts i temes, mètodes i especialitats; incorporació a la història general dels paradigmes especialitzats més innovadors; combinar enfocs qualitatius i quantitatius; articular temporalitats (que englobin present i futur) i escales diverses; escrutar la globalitat a través de conceptes i mètodes, que potencialment puguin abraçar diversos aspectes, com mentalitat i civilització, societat, xarxa i canvi social, narració i comparació, i crear uns altres de nous; indagar la història global; servir-se de les noves tecnologies per a treballar a l’hora amb escrits, veus i imatges, ajuntant investigació i divulgació; impulsar la reflexió i el debat, la metodologia i la historiografia, com a terreny comú a totes les especialitats històriques i punt de contacte amb d’altres disciplines.

HISTORIOGRAFÍA

VI
Feina historiogràfica

Sabent com sabem que el subjecte influeix en els resultats de la investigació, es planteja la necessitat d’indagar en el mateix historiador per tal d’aconseguir l’objectivitat històrica. Com? Procurant integrant integrar els individus en grups, escoles i tendències historiogràfiques, implícites i explícites, que condicionen, es vulgui o no, l’evolució interna de la història escrita. Estudiant als historiadors i les historiadores per allò que fan, no solament pel que diuen; per la seva producció, no solament pel seu discurs. Aplicant, amb matisos, tres conceptes claus de la història de la ciència postpositivista el "paradigma" com a conjunt de valors compartits; la "revolució científica" com a ruptura i continuïtat disciplinar; la "comunitat d’especialistes" pel seu poder decisori, a l’hora condicionada per l’entorn social, mental i polític. Practicant, en conclusió, una historiografia immediata que procuri anar per davant dels esdeveniments històrics que incideixen en els canvis historiogràfics que estem vivint.

VII
Historiografia global

L’esgotament dels focus nacionals de renovació del segle XX ha donat pas a una descentralització historiogràfica inèdita, impulsada per la globalització de la informació i del saber acadèmic i superadora del vell eurocentrisme. La iniciativa historiogràfica està avui més a l’abast de tothom. L’auge, per exemple, d’una historiografia llatina crítica i d’una historiografia postcolonial així ho demostra. Les comunitats transnacionals d’historiadors, organitzades a Internet, juguen ja un paper important en la formació de nous consensos en detriment de l’anterior sistema de dependència d’unes historiografies nacionals d’altres i d’intercanvis acadèmics elitistes, jeràrquics i lents. No entenem la globalització històrica com a un procés uniformador, pensem i exercim la història, i la història de la història, com a docents i investigadors, en diferents àmbits superposats i interrlacionats local, regional, nacional, continental i internacional/global.

VIII
Autonomia de l’historiador

Conforme els projectes col·lectius del segle XX varen entrar en decadència, sense ser encara reemplaçats per un nou paradigma comú, ha crescut de forma exagerada la influència del mercat editorial, dels grans mitjans de comunicació i de les institucions polítiques, en l’escriptura de la història, en l’elecció de temes i mètodes, en la formulació d’hipòtesis i conclusions, en un sentit cada vegada més evident de promoció de la vella història dels "grans homes".

Recuperar l’autonomia crítica dels historiadors i de les historiadores respecte dels poders establerts per a decidir el com, el què i el per què de la investigació històrica ens exigeix reconstruir tendències, associacions i comunitats que girin sobre projectes historiogràfics, més enllà de les convencionals àrees acadèmiques; utilitzar Internet com a mitjà democràtic i alternatiu de comunicació, publicació i difusió de propostes i investigacions; observar l’evolució de la història immediata, sense caure en el presentisme, per a captar les necessitats historiogràfiques, presents i futures, de la societat civil local i global.

IX
Reconèixer tendències

La via més nociva per a imposar la pròpia tendència historiogràfica, normalment conservadora, és negar que existeixen o que hagin d’existir tendències historiogràfiques. L’imaginari individualista, els compartiments acadèmics i les fronteres nacionals, amaguen el que tenim en comú, moltes vegades sense saber-ho o sense dir-ho per formació, lectures, filiacions i actituds. Som partidaris i partidàries, en conseqüència, de treure a la llum les tendències que actuen de manera més o menys latent, més o menys organitzades, per aclarir posicionaments, delimitar debats i facilitar consensos. Una disciplina acadèmica sense tendències, discussions ni autoreflexió, resta subjecta a pressions extra-acadèmiques, amb freqüència negatives per al seu desenvolupament. El compromís historiogràfic conscient ens fa, per tant, més lliures, trenca l’aïllament personal, corporatiu I local, afavoreix el reconeixement públic i la utilitat científica i social de la nostra feina professional.

X
Herència rebuda

Ens oposem a fer "taula rasa" de la història i de la historiografia del segle XX. El recent retorn de la història del segle XIX fa útil i convenient rememorar la crítica de la què va ser objecte per part d’Annales, el marxisme i el neopositivisme, però és just reconèixer també que l’esmentat "gran retorn" posa en evidència el fracàs parcial de la revolució historiogràfica que en durant el segle XX van protagonitzar aquestes tendències. L’imprescindible balanç, crític i autocrític, de les vanguàrdies historiogràfiques no anul·la, conseqüentment, la seva actualitat com a tradicions necessàries per a la construcció del nou paradigma. Perquè simbolitzen l’"esperit d’escola" i la militància historiogràfica, així com l ’exemple d’una història professional oberta a les novetats i al compromís social, trets primordials que haurem de recuperar ara en un altre context acadèmic, social i polític, amb uns mitjans de comunicació molt superiors als existents durant els anys 60 i 70 del passat segle.

XI
Historiografia digital

Les noves tecnologies estan revolucionant l’accés a la bibliografia i a les fonts de la història; desbordant les limitacions del paper per a la investigació i la publicació; possibilitant noves comunitats globals d’ historiadors. Internet és una eina molt poderosa contra la fragmentació del saber històric si s’utilitza d’acord amb la seva identitat i possibilitats, és a dir, com una manera interactiva de transmetre informació instantània de forma horitzontal a una gran part del món. Segons el nostre criteri, la historiografia digital ha de seguir sent completada amb els llibres i les altres formes convencionals d’investigació, difusió i intercanvi acadèmics, i al contrari. Aquest nou paradigma de la comunicació social no reemplaçarà, en conseqüència, les activitats presencials i les seves institucions seculars, però en formarà part d’una manera creixent de la vida acadèmica i social real.

La generalització d’Internet en el món universitari, i en el conjunt de la societat, així com també amb l’educació informàtica dels més joves aniran imposant aquesta nova historiografia com a factor rellevant de la inacabada transició paradigmàtica entre els segles XX i XXI.

XII
Relleu generacional

Durant la segona dècada d’aquest segle tindrà lloc un considerable relleu generacional en el quadre de professors i investigadors a causa de la jubilació dels nascuts després de la Segona Guerra Mundial. Suposarà aquesta transició demogràfica la consolidació d’un canvi avançat de paradigmes? No ho podem assegurar.

La generació del 68 va ser més aviat una excepció. Entre els estudiants universitaris actuals contemplem una semblança en l’heterogeneïtat historiogràfica i ideològica que la resta de l’acadèmia i de la societat. Podem trobar-nos amb historiadors i historiadores majors que segueixen essent renovadors, i joves amb conceptes decimonònics de l’ofici d’ historiador i de la seva relació amb la societat. La nostra responsabilitat com a formadors d’estudiants que demà seran professors i investigadors és, en aquest sentit, cabdal. Mai va ser tan crucial continuar explicant la història amb enfocs avançats ­també per la seva autocrítica- des de l’ ensenyament primari i secundari fins els cursos de postgrau. La història futura estarà condicionada per l’educació que rebin aquí i ara els futurs historiadors els nostres alumnes.

TEORIA

XIII
Història pensada

És essencial per a l’historiador pensar el tema, les fonts i els mètodes, les preguntes i les respostes, l’interès social i les implicacions teòriques, les conclusions i les conseqüències, d’una investigació. Som contraris a una "divisió del treball" segons la qual la història proveeix de dades i unes altres disciplines reflexionen sobre aquests (o escriuen relats d’àmplia difusió). Les comunitats d’historiadors professionals han d’assumir la seca responsabilitat intel3lectual tractant de completar el cicle dels estudis històrics, des del treball d’arxiu fins la valoració i reivindicació del seu impacte en les ciències socials i humanes, en la societat i en la política.

L’aprenentatge dels estudiants universitaris d’història en qüestions de metodologia, historiografia, filosofia de la història i altres disciplines amb una base teòrica, és el camí per a aixecar el grau de creativitat futura de les investigacions històriques, subratllar el lloc de la història en el sistema científic i cultural i fomentar noves i bones vocacions historiogràfiques.

La nostra meta és que l’historiador que reflexioni intel·lectualment faci treball empíric, i que l’historiador que investigui amb dades concretes pensi amb alguna profunditat sobre el què fa, obviant d’aquesta manera la fatal disjuntiva d’una pràctica (positiva) sense teoria o d’una teoria (especulativa) sense pràctica. Una major unitat de la teoria i de la pràctica farà factible, pel demés, una major coherència dels historiadors i de les historiadores, individualment i col·lectiva.

XIV
Finalitats de la història

L’acceleració històrica de la darrera dècada ha reemplaçat el debat sobre la "fi de la història" pel debat sobre les "finalitats de la història". Assumint que la història no té fites preestablertes i que, el 1989, es va iniciar un profund gir històric, cal demanar-se, també des de la història acadèmica, a on ens porta aquest gir, qui el condueix, a favor de quins interessos i quines són les alternatives.

El futur està obert. És responsabilitat dels historiadors i de les historiadores ajudar a que els subjectes de la història construeixin móns futurs que garanteixin una vida lliure i pacífica, plena i creativa, als homes i dones de totes les races i nacions.

Les comunitats d’historiadors han de contribuir, doncs, a construir una "nova Il·lustració" que, aprenent dels errors de la història i de la filosofia, pensi teòricament sobre el sentit del progrés que avui dia demana la societat, assegurant a les grans majories del Nord i del Sud, de l’Est i de l’Oest, el gaudi humà i ecològic dels nous avenços revolucionaris de la medicina, la biologia i les comunicacions.

SOCIETAT

XV
Reivindicar la història

El primer compromís polític dels historiadors hauria de ser reivindicar , davant la societat i el poder, la funció ètica de la història, de les humanitats i de les ciències socials, en l’educació dels ciutadans i en la formació de les consciències comunitàries.

La història professional ha de combatre aquelles concepcions provincianes i neoliberals que encara pretenen confrontar tècnica amb cultura, economia amb societat, present amb passat, passat amb futur.

Els efectes més notoris de les polítiques públiques de desvaloració social de la història són la falta de sortides professionals, el descens de les vocacions i els obstacles a la continuïtat generacional. Les comunitats d’ historiadors hem d’acceptar com a propis els problemes laborals dels joves que estudien i volen ser historiadors, cooperant en la recerca d’unes solucions que passin per la revalorització de la feina d’historiador i de les seves condicions laborals i de vida, en el marc de la defensa i desenvolupament de la funció pública de l’educació, la universitat i la investigació.

XVI
Compromís

En el temps de "retorns" paradoxals, volem constatar i alentar la "tornada al compromís" de nombrosos acadèmics, també historiadors, en diversos llocs del món amb les causes socials i polítiques vinculades a la defensa de valors universals d’educació i salut, justícia i igualtat, pau i democràcia. Actituds solidàries indispensables per a contrarestar d’altres compromisos acadèmics amb els grans poders econòmics i polítics mediàtics i editorials. Contrapès vital, per tant, per a conjurar una virtual escissió de l’ escriptura acadèmica de la història respecte de les majories socials que financen amb els seus impostos la nostra activitat docent i investigadora. El nou compromís que preconitzem és divers, crític i amb anhels de futur. L ’historiador i la historiadora han de combatre, des de la veritat que coneixem, aquells mites que manipulen la història i fomenten el racisme, la intolerància i l’explotació de classe, gènere, ètnia. Resistint, des del coneixement del passat, els futurs indesitjables. Cooperant, i rivalitzant, amb d’altres científics socials i humanistes, en la construcció de móns històricament millors, com a professionals de la història, però també com a ciutadans.

La relació de l’historiador amb la realitat que ens envolta passa per la seva anàlisi en un context temporal continu. Si s’accepta que l’objectivitat de la ciència de la història és inseparable de la subjectivitat (plural) de l’historiador, hem de concloure que no existeixen grans diferències qualitatives entre una història immediata i una història mediata, entre una història més contemporània i una història més antiga. Tot és història, si bé quan més ens distanciem de l’actualitat major és la càrrega que recau sobre nosaltres, historiadors, per absència de les disciplines més presentistes.

XVII
Present i futur

El nostre objecte d’estudi (homes, dones i medi natural humanitzat) està evidentment en el passat, però nosaltres estem al present, i aquests presents estan prenyats de futurs, L’historiador no pot escriure amb rigorositat la història al marge del temps viscut, i del seu fluir permanent.

Contemplem diversos nivells en la relació de l’historiador amb la immediatesa històrica compromís social i polític, tema d’investigació, historiografia d’intervenció o criteri metodològic general per a la investigació. Ja fa mig segle que els fundadors de l’escola d’Annales el van formular "comprendre el passat pel present, comprendre el present pel passat". Avui és necessari, a més, posar el mateix èmfasi en la interrelació passat/futur.

La caiguda de les filosofies finalistes de la història, siguin socialistes siguin capitalistes, ha posat de relleu un futur més obert que mai. L’ historiador ha d’assumir un paper en la seva definició amb les seves experiències i arguments històrics, amb hipòtesis i apostes des de la història. Edificar el futur sense comptar amb la història ens condemnaria a repetir els seus errors, a resignar-nos amb el mal menor o a edificar "castells a l’aire".

XVIII
Nou paradigma

La història depèn dels historiadors i de la història immediata. El canvi de paradigmes historiogràfics que venim proposant, des de 1993, cavalca sobre canvis històrics accelerats que es van iniciar al 1989. Entre desembre del 1999 (Seattle) i juliol del 2001 (Gènova) hem observat els inicis d’un moviment global sense precedents, contra els estralls de la globalització, que cerca ja alternatives de societat el pensament únic és ara menys únic. Són molts els que qualifiquen de canvi de civilització la globalització i els seus criteris, la societat de la informació, la nova revolució científico-tecnològica i el moviment social global no és fàcil entreveure el que ens espera el demà, però hi ha raons per a l’esperança. Tots hem de col·laborar.

Història a Debat és part activa d’aquest procés transformador volem canviar la història que s’escriu i ajudar a canviar la història humana.

Segons evolucioni el debat historiogràfic, i la història més immediata, les nostres propostes rebran més o menys consens acadèmic, les canviarem o no segons interessi, si bé hi ha plantejaments que, encara sent de moment minoritaris, ens semblen ineludibles per a condicionar el nou paradigma en formació el conjunt plural de valors i creences que regularà la nostra professió de historiador al nou segle. Per tot això, la història ens absoldrà, esperem.

En la Xarxa a 11 de setembre de 2001

(Traduït per A.H.I.)

1. Empieza con un "Nosotros, estudiantes de la Universidad Central de Venezuela", pero luego al finalizar la carta, no aparece el nombre de los estudiantes responsables de "la denuncia" . En la Universidad Central de Venezuela, hay cerca de 43 mil estudiantes. Dado que el anonimato puede dar lugar a "suposiciones", "supongo" que quienes la escribieron son los mismos estudiantes oficialistas (entre los cuales se encontraba el hijo de la entonces vicepresidenta de la República) que el pasado año de 2001, después de perder las elecciones estudiantiles, tomaron violentamente por varios días las instalaciones del Consejo Universitario de la UCV, con el propósito frustrado de apoderarse de la universidad para los fines de "la revolución". La toma fracasó en sus objetivos, en medio del rechazo de la mayoría universitaria. Fue tal el repudio que ocasionó esta situación, que los estudiantes de Medicina, siempre apáticos en asuntos que no conciernen directamente a sus estudios, sitiaron por varios días a los tomistas manifestando su total rechazo ante los procedimientos y objetivos de la toma, que pretendían quebrantar la autonomía universitaria. Las instalaciones universitarias tomadas quedaron completamente destruidas, situación que pudimos comprobar los venezolanos, gracias a los videos trasmitidos a través de los medios de comunicación.

2. Más que una denuncia, es una toma de posición. Pero si fuera denuncia sería innecesaria, dado que César Gaviria estuvo en Venezuela y se entrevistó con las autoridades para constatar la situación. Su visita se realizó inmediatamente después de ocurridos los acontecimientos, creo que el día 14 de abril.

3. Narra una situación de forma completamente parcial. Entiendo que si opino, soy parcial. Pero si narro una situación debo hacer un mínimo esfuerzo para intentar ser objetivo. En primer lugar, la marcha no fue desviada para enfrentarse a los opositores del gobierno. Cuando la marcha se desvió hacia Miraflores (el Palacio presidencial), tanto el Presidente como varios ministros hicieron diversos llamados a través de los medios de comunicación al "pueblo bolivariano para que fuese a Miraflores a defender su revolución". No oí esos llamados oficiales pero varias personas desde Venezuela me los han ratificado.

4. La marcha era pacífica; me lo confirman amigos que asistieron en familia hijos con sus madres, sus abuelos, etc. No iban armados. Resulta llamativo la forma como en la carta se describe (justifica, diría yo) que "Ante el estado de confusión, varios oficialistas desenfundaron armas de fuego y dispararon en defensa propia contra la policía y las bandas armadas". Pero más llama la atención que quienes recibieran los balazos no fueran precisamente los miembros de estas "bandas armadas".

5. El Presidente, como reacción a la huelga general que ya duraba varios días, decidió transmitir mensajes en cadena nacional, cada cinco ó 10 minutos, con discursos que restaban importancia a los acontecimientos y de paso impedían que los medios de comunicación mostraran la contundencia del rechazo generalizado hacia su gobierno. Estas cadenas son de obligatorio cumplimiento tanto para las televisoras oficiales y privadas. Uno o días antes, los medios de comunicación, habían decidido transmitirlas en pantalla dividida de forma que por un lado el Presidente explicaba al país que todo estaba en calma y por el otro lado, en la misma pantalla, se mostraba la fuerza de las manifestaciones y de los conflictos de calle en vivo y de forma directa. Esto indignó al Presidente. Pero de esta situación "los estudiantes" sólo narran que "En medio de este clima de tensión, el Presidente emite una cadena, con el fin de aplacar la situación conflictiva nacional (cerca de las 330 PM), emisión que rápidamente fue saboteada al interferir las señales de audio". Los medios de comunicación sabotearon la emisión de radio para poder narrar la gravedad de lo que acontecía, por lo cual sólo transmitieron la mitad de la pantalla con la figura del Presidente. El Presidente actuó en consecuencia, y esto no lo dicen los estudiantes en su carta ordenó dejar sin señal a los cuatro canales privados de proyección nacional, e invadió el espacio de estos canales con la señal de la televisora del Estado. A partir de allí la cadena presidencial fue imparable. Justificaba esta actuación diciendo que las señales de TV eran propiedad del Estado; si los medios atacan al Estado, pues el Estado, actuando en defensa, les quitaba la señal. Cuando el 14 de abril, Chávez regreso al poder, pidió perdón por lo sucedido, admitiendo que había abusado de las cadenas nacionales. Yo lo vi y lo oí por la TV española.

6. Ciertamente, el día 13 de abril, los medios de comunicación venezolanos se negaron a mostrar, con la misma celeridad con la cual actuaron en los días anteriores, las manifestaciones populares en rechazo al golpe. De hecho, ese día transmitieron una programación insulsa que ignoraba la violencia de las manifestaciones chavistas. Lo cual indica que ya existe una posición política extrema por parte de los medios, que a la larga hace juego a quienes pretenden "agudizar las contradicciones" para imponer triunfalmente "la revolución". Sin embargo, los pocos periodistas que se atrevieron a salir a la calle, fueron perseguidos y agredidos. Muchos de ellos aún continúan amenazados. Y sus nombres, y los de muchos otros reposan en las variadas listas negras elaboradas por el oficialismo, entre otras, como podemos ver, la lista incluida en esta carta enviada por "los estudiantes" de la UCV al Secretario General de la OEA.

7. Los actos de represión impuestos por el gobierno de Carmona fueron repudiados inmediatamente por el colectivo nacional, incluido los más feroces enemigos de Chávez. Sólo apoyaron esta situación un grupo minúsculo de extrema derecha que ha ido cobrando fuerza en los últimos años, como consecuencia del "proceso de agudización de las contradicciones". Fueron estos actos de represión, más que las violentas manifestaciones en apoyo al oficialismo, lo que empujó al Comandante Efraín Vázquez a quitar su apoyo a Carmona y permitir la vuelta del Presidente Chávez. El país entero, en la medida que van saliendo a la luz los intríngulis de gobierno interino, va respirando aliviado ante el regreso de Chávez al poder. Por supuesto, después de esto, el Presidente ha quedado relegitimado. Por ahora.

8. Para finalizar quiero decir algo sobre la lista incluida en esta carta todos los nombres aparecidos en ella pertenecen a personas que le han hecho una fuerte oposición al gobierno, desde la izquierda hasta la derecha, desde los medios de comunicación hasta la Iglesia, desde la Central de trabajadores hasta los partidos políticos tradicionales o de nuevo cuño. Aún más, desde el mismísimo oficialismo, entre otros, el decepcionado ex Ministro Luis Miquilena, mentor político de Chávez, quien intentara infructuosamente frenar el tono virulento de su gobierno. Entre los periodistas está Patricia Poleo, quien ganó el premio de periodismo "Rey Juan Carlos de España", por un reportaje donde probó la presencia de Montesinos, después de que el gobierno lo negara una y otra vez. Este reportaje obligó al gobierno venezolano a la captura del más poderoso hombre del gobierno de Fujimori, y su posterior extradición al Perú.

9. Los implicados en el golpe están detenidos y esperan ser procesados por los tribunales civiles o militares, según sea el caso. Además, se está conformando una comisión que esclarecerá lo sucedido. Los organismos defensores de los derechos humanos en Venezuela han solicitado que no participen de esta comisión ni el Fiscal General ni el Defensor del pueblo, pues ambos han dado su opinión, por lo cual, su inclusión en la comisión restaría parcialidad a la investigación. Pero, obviamente para este grupo estudiantes de la Universidad Central, no son necesarias más averiguaciones. Solo la que ellos están realizando para anotar más nombres en la lista. Véase que después del número 45 afirman "entre otros nombres que se develarán a medida que avancen sus averiguaciones".

10. La inclusión de una larga lista de personalidades relevantes en la vida nacional en una carta de denuncia, en la cual, por lo demás, no se dice de qué hecho preciso se acusa exactamente a cada uno de estas personas, es un hecho vergonzoso; sobre todo porque cuando se exhiben sus nombre ante la fanaticada chavista se convierte a estas personas en carne de cañón. Pero más repudiable es que no asuman, con sus propios nombres, la responsabilidad que trae consigo hacer denuncias de este tipo.

Para terminar, admito que aunque repudio comunicaciones tan parcializadas y como esta, ya no me extrañan. Desde hace unos tres años, así han empezado a expresarse los diversos actores de la vida política en Venezuela, especialmente los que provienen del oficialismo.

Luz Coromoto Varela Manrique
Universidad de Los Andes
En Madrid, 23 de abril de 2001